De la globalització a la bunkerització -

Durant aproximadament les dues primeres dècades del segle XXI vam viure instal·lats en una idea que semblava irreversible: la globalització. Internet, les xarxes socials, el comerç internacional i la lliure circulació de capitals i persones, amb totes les seves contradiccions mediambientals, van dibuixar un món cada vegada més interconnectat. Les distàncies es van escurçar, els imaginaris culturals es van barrejar i l’economia va començar a funcionar amb una lògica clarament transnacional. La globalització no va ser un procés homogeni ni just per a tothom: va generar desigualtats, va deslocalitzar indústries, va precaritzar feines i va erosionar sobiranies. Però també va afavorir el mestissatge cultural, la circulació d’idees i la sensació, potser ingènua, que el futur seria compartit o no seria.

Tanmateix, com sovint passa a la història, tota expansió genera reaccions. I és precisament d’aquest xoc d’on neix el que m’atreveixo a anomenar bunkerització. No és només un gir polític, sinó sobretot un canvi mental. Davant d’un món percebut com a complex, insegur i incontrolable, molts països opten per replegar-se: alcen murs físics, legals o racials, blinden fronteres, endureixen discursos i redueixen la realitat a un esquema simple de “nosaltres” contra “ells”.

Aquest fenomen s’expressa amb força en l’auge de partits d’ultradreta i nacionalistes arreu del món. Als Estats Units, Donald Trump va arribar al poder amb l’eslògan America First, proposant murs, vetos migratoris i polítiques aranzelàries que qüestionaven dècades de multilateralisme. A Itàlia, Giorgia Meloni governa amb un discurs que combina identitat nacional, desconfiança cap a Europa i hostilitat envers la immigració. A França, Marine Le Pen ha normalitzat idees que abans eren marginals, mentre que a Alemanya l’AfD creix explotant pors identitàries i ressentiments socials. A Hongria, Viktor Orbán ha convertit l’Estat en una fortalesa ideològica, on la nació es defensa com si fos un búnquer assetjat. A Espanya, Vox ha irromput promovent un nacionalisme excloent, contrari a la immigració i als consensos democràtics, mentre que el Partit Popular ha assumit part d’aquest marc discursiu i ha pactat governs amb l’extrema dreta, normalitzant relats que abans quedaven als marges. I, finalment, a Catalunya, l’aparició i creixement d’Aliança Catalana mostra que aquesta lògica de la por i del tancament identitari també ha arrelat en un país que sovint s’ha pensat com a terra d’acollida.

L’era del búnquer: per què creix el tancament identitari?

El patró és similar arreu: culpabilitzar l’immigrant dels problemes econòmics, de la inseguretat o de la pèrdua d’identitat, i defensar una cultura “pura” que mai no ha existit, presentant el tancament com una forma de protecció. És un nou auto-confinament mental, on el país es concep com un búnquer segur per dins i amenaçat per fora.

La bunkerització també té una dimensió econòmica: el retorn dels aranzels, el qüestionament del lliure comerç, la relocalització productiva feta més per por que per estratègia sostenible. Es ven com a sobirania allò que sovint és replegament. Es confon seguretat amb exclusió. El problema és que els búnquers no resolen les crisis, només les congelen. No afronten les causes profundes de la desigualtat o del malestar social; només ofereixen un enemic fàcil i una identitat rígida on refugiar-se. Comparada amb la globalització, la bunkerització és el revers emocional de la moneda humana: si la primera prometia obertura i interdependència, la segona ofereix tancament i simplificació.

Malgrat la força aparent d’aquesta bunkerització contemporània, la història ens convida més a la calma que al fatalisme. La humanitat no avança en línia recta: es mou com un pèndol. O, com formulava Nietzsche amb la teoria de l’etern retorn, els grans moviments humans tendeixen a repetir-se, no exactament iguals, però sí amb patrons recognoscibles.

Si acceptem aquesta metàfora, la bunkerització no és un destí final, sinó una fase de replegament. Pot ser el símptoma d’un món que necessitava repensar les regles de la globalització, fer-la més justa, més humana i menys desigual. Potser el repte del nostre temps no és escollir entre globalització o bunkerització, sinó superar-les i reconstruir formes de cooperació més justes, arrelades i democràtiques, sense caure ni en la ingenuïtat del mercat global ni en la por del búnquer.

Anomenar aquest fenomen bunkerització no és només descriure’l, sinó també desactivar-ne la normalització. Posar nom a una por és el primer pas per deixar de viure-hi a dins, com acceptar una addicció. I potser, precisament perquè la història és cíclica, el següent moviment del pèndol no serà cap a un món més tancat, sinó cap a una nova obertura: més conscient, més equilibrada, més solidària.

Perquè la història ens ha ensenyat una cosa amb claredat: els murs tranquil·litzen a curt termini, però empobreixen a llarg termini. I cap societat pot viure indefinidament sota terra.