El que ens molesta en els nostres barris és la pobresa -

A Badalona sovint assenyalem allò que tenim més a prop i més visible: l’“okupa”, el veí que recull ferralla o la persona que dorm en un caixer. Però aquesta imatge és només la punta d’un iceberg molt més profund: la pobresa i la desprotecció que s’estenen pels nostres barris i que, d’una manera o altra, ens afecten a tots.

Cada dia veiem com els preus del supermercat continuen pujant mentre els sous i les pensions es mantenen pràcticament iguals. Cada vegada hi ha més famílies que, tot i treballar, no poden pagar un lloguer digne o han de renunciar a determinats aliments. Són els anomenats “nous pobres”, persones que mai haurien imaginat trobar-se en aquesta situació.

Mentrestant, les llistes d’espera a la sanitat pública s’allarguen i la privada creix. L’educació i els serveis socials pateixen retallades constants. Les pensions es congelen i el futur del sistema es posa en risc. I darrere de moltes portes tancades hi ha una pobresa invisible que no surt a les estadístiques, però que es fa sentir en forma d’angoixa, solitud o renúncies quotidianes.

També hi ha la pobresa que sí que veiem: la de les persones que malviuen en places, cotxes o caixers. Cada any, el recompte de persones sense llar ens hauria de fer estremir. Les entitats socials fan mans i mànigues per repartir aliments, rentar roba i oferir una mica de dignitat i esperança, però no donen l’abast.

Indignar-se amb el més feble

I, malgrat tot, sovint el nostre malestar es concentra en l’okupa, en aquell que menys té i que només busca un sostre. Ens indignem amb el més feble mentre ignorem un sistema que fa els rics més rics i els pobres més pobres. Un sistema que genera milers de milions en beneficis empresarials que no es reinverteixen en el bé comú i que, al final, ens retalla futur i oportunitats.

A la nostra ciutat, molts som fills o nets d’immigrants que van arribar del sud per construir una Badalona millor. Per això, jo trio ajudar qui arriba ara, com van ajudar el meu pare i tantes famílies que van venir amb les mateixes esperances.

Potser ha arribat el moment de mirar més enllà del tòpic fàcil i preguntar-nos què ens molesta realment: si és l’okupa… o la pobresa que no volem veure.