Quan la “unitat sindical” es converteix en un problema per als docents -

El conflicte obert entre els docents i el Departament d’Educació arriba a un moment decisiu. Les negociacions continuen obertes mentre el malestar als centres educatius no para de créixer. Tanmateix, el que havia de ser una negociació transparent i col·lectiva corre el risc de convertir-se en un procés opac i allunyat de la realitat de les escoles i instituts.

Una de les paradoxes d’aquest procés és que s’ha construït un relat d’“unitat sindical” que, en realitat, funciona com un mecanisme d’exclusió. A la mesa de negociació hi participen determinades organitzacions sindicals, però se n’han deixat fora d’altres que tenen representació a totes les juntes territorials menys una, com és el cas de La Intersindical. Aquesta exclusió ja genera, d’entrada, un problema de legitimitat: no només es limita el pluralisme sindical, sinó que també es redueixen les veus que poden traslladar a la negociació el que passa als centres.

El problema, però, no acaba aquí. Diverses informacions apunten que alguns sindicats presents a la mesa han mantingut reunions privades amb el Departament al marge de l’espai formal de negociació. Aquest tipus de trobades paral·leles alimenten la percepció que el procés s’està conduint d’esquena al col·lectiu que es diu representar, precisament en un moment en què el sector reclama precisament tot el contrari: transparència, participació i decisions col·lectives.

Divergències

Encara més preocupant és el moviment que han fet sindicats com CCOO aquesta setmana donant pràcticament per tancada la negociació amb el Departament i iniciant una consulta interna als seus afiliats per validar una proposta que molts docents consideren clarament insuficient. Es tracta d’una proposta de mínims que queda molt lluny de les reivindicacions que han impulsat el cicle de mobilitzacions dels darrers mesos.

Aquest desenllaç contrasta frontalment amb el moment de mobilització que es viu. La vaga del passat 11 de febrer va registrar el seguiment més alt que es recorda a l’educació pública catalana. Segons els sindicats convocants, la participació va arribar al 80%, amb nombrosos centres educatius que van funcionar exclusivament amb serveis mínims. Més enllà de la xifra exacta, el que ningú discuteix és que el nivell de seguiment va ser extraordinari.

Però la mobilització no s’ha limitat a una jornada de vaga. El més significatiu és la força organitzativa que ha emergit dels centres educatius. Professorat que fins fa poc participava de manera puntual en mobilitzacions, ha començat a organitzar-se en assemblees de centre, coordinacions territorials i espais de debat col·lectiu.

Avui dia hi ha més de 150 assemblees de centre coordinades a través d’una plataforma que va començar a articular-se des de Badalona, en el marc de l’Assemblea del Barcelonès Nord: assembleesdocents.cat Aquest espai s’ha convertit en un punt de trobada per compartir experiències, analitzar l’estat de les negociacions i definir estratègies conjuntes de mobilització. El grau de coordinació que s’ha assolit entre centres és, sense cap mena de dubte, inèdit al sector.

Reivindicacion conegudes

Les reivindicacions que articulen aquesta mobilització són conegudes: la reducció de les hores lectives, la recuperació de drets laborals retallats durant la darrera dècada, la millora de les condicions de treball als centres, l’estabilització del personal docent i la garantia de recursos suficients per a l’escola pública. A tot això s’hi afegeix una demanda creixent de participació real del personal educatiu en les decisions que afecten el sistema.

En aquest context, el contrast entre el moviment assembleari que creix als centres i la dinàmica de negociació que es produeix a la mesa és cada vegada més evident. D’una banda, un professorat que s’organitza, debat i es mobilitza. De l’altra, unes negociacions que avancen amb poca transparència i amb acords que es tanquen en cercles cada cop més reduïts.

La pregunta que plana sobre el conflicte és inevitable: pot tenir recorregut un acord que no compti amb el suport del professorat mobilitzat? Si la resposta és negativa, el risc és evident. Un acord de mínims signat per alguns sindicats podria acabar aprofundint la desconnexió entre les estructures de representació i el que realment passa als centres educatius.

La força es comença a desplaçar dels despatxos a les assemblees. I és precisament això el que sembla que comença a passar ara mateix a l’educació pública del nostre país. Acabi com acabi aquesta negociació la generació d’espais d’autoorganització assembleària ja és una victòria en si mateixa.