La Desbandá: la masacre silenciada! -

Cada 7 de febrer, centenars de persones recorren a peu el litoral entre Màlaga i Almeria, malgrat les inclemències meteorològiques, per recordar un dels episodis més atroços i menys coneguts de la Guerra d’Espanya: la Desbandá.

La marxa, impulsada per l’Associació Sociocultural la Desbandá i moltes altres entitats andaluses, reivindica la memòria de milers de civils que, el 1937, van ser atacats i assassinats mentre fugien de la repressió franquista. De l’arenga de Queipo de Llano des de la ràdio, gairebé 90 anys després, el ressò d’aquell crim continua reclamant veritat, justícia i reparació històrica.

A començaments de febrer de 1937, Màlaga es trobava pràcticament aïllada. Les tropes alçades contra el legítim govern de la II República avançaven des de l’interior, reforçades per unitats italianes del Corpo Truppe Volontarie i per forces regulars marroquines. La defensa republicana era insuficient i la població sabia què significava l’arribada dels feixistes: detencions massives, saquejos i execucions sumàries sense judici previ ni la més mínima garantia. El fiscal de guerra va ser Arias Navarro, conegut com el Carnicer de Màlaga, ja que va signar més de 4.000 sentències de mort.

El 6 de febrer, dos dies abans de l’entrada dels italians a la ciutat, desenes de milers de persones van emprendre una fugida desesperada cap a Almeria. Tots els historiadors coincideixen que van ser entre 150.000 i 250.000 persones, que no solament eren de Màlaga, sinó també de Cadis, Sevilla, Granada, Còrdova, etc. No es tractava d’una evacuació organitzada, sinó d’una població sencera —dones, gent gran, nens, treballadors, famílies senceres i pocs milicians, perquè ells ja havien marxat abans— que escapava amb el poc que podien endur-se.

El dia 7 de febrer, la carretera costanera, estreta i sense refugis, es va convertir en un riu humà que avançava a peu, arrossegant carros, matalassos, animals i el poc que es podia salvar. Una carretera convertida en un corredor de mort.

Bombardejant refugiats

Des del mar, els creuers Canarias, Baleares i Almirante Cervera van bombardejar i metrallar la carretera.
Des de l’aire, l’aviació italiana i alemanya —la mateixa que va bombardejar Gernika, la Legió Còndor— va atacar sense descans els qui caminaven sense protecció.
No hi havia combat ni front militar. Només civils desarmats.

La fugida es va transformar aviat en una matança, una trampa mortal. Les tropes franquistes van organitzar una persecució sistemàtica contra la població civil.

El metge canadenc Norman Bethune i els seus ajudants, que van acudir a auxiliar els ferits, es van trobar amb la columna de gent i ens van deixar un dels testimonis més estremidors: mares buscant els seus fills entre els cossos, ancians incapaços de continuar, nens ferits que no podien ser evacuats. El camí va quedar sembrat de cadàvers i de famílies trencades per sempre.
Durant tres dies es van dedicar a salvar vides, portant moltes famílies cap a Almeria.

La tragèdia no va acabar a la carretera. Després de l’entrada de les tropes franquistes a Màlaga, va començar una onada de repressió que va retornar a la ciutat el «terror calent».
A Màlaga, anomenada Màlaga Roja, a l’estiu de 1936 almenys 1.500 persones van ser assassinades, i 4.000 més en els sis mesos posteriors a la fugida. Moltes altres van ser executades al cementiri, sense judici ni registre, i d’altres van desaparèixer en fosses comunes o van ser «passejades» de nit.

Sense defensa possible

La violència es va exercir sense garanties, sense processos legals i sense possibilitat de defensa. Durant dècades, la por i la censura franquista van esborrar aquest episodi de la memòria pública.

La Desbandá és un dels majors crims contra població civil comesos durant la Guerra d’Espanya, comparable en magnitud humana al bombardeig de Gernika. Fins i tot va ser superior en nombre de víctimes mortals, ja que mentre que a Gernika els càlculs més optimistes parlen d’unes 1.500 víctimes, a la Desbandá la xifra mínima se situa al voltant de les 5.000 persones. No obstant això, el seu record, durant molts anys, ha romàs als marges del relat oficial.

La manca de reconeixement institucional i l’absència d’investigacions judicials han contribuït a la seva invisibilitat. Fins i tot hi ha qui diu que els mateixos franquistes se sentien avergonyits del caràcter criminal de la seva acció contra la població civil.

Tanmateix, en els darrers anys, associacions memorialistes, historiadors i descendents de les víctimes han recuperat aquest capítol silenciat. Per això, la marxa anual no és només un homenatge, sinó un acte de reparació moral i una reivindicació dels drets humans.
Recordar la Desbandá significa afirmar que la memòria no és revenja, sinó una forma de justícia.

Dolor col·lectiu

La carretera Màlaga-Almeria és avui un espai de trànsit turístic, però sota el seu asfalt batega una història de dolor col·lectiu. La marxa que cada any recorre aquest mateix camí, uns 220 quilòmetres, recorda que milers de persones van ser perseguides pel simple fet de ser població civil republicana. Molts van acabar a Catalunya i després a França.

Cal no oblidar que la protecció dels civils en els conflictes no és un debat del passat, sinó una exigència ètica del present.

La Desbandá no és només un episodi històric. És una advertència. És una ferida oberta. I és, sobretot, un compromís, perquè cap societat democràtica es pot permetre oblidar els qui van ser massacrats mentre fugien per salvar la vida.