Els fons voltors i els drets humans -

Hi ha drets que no haurien d’admetre matisos. L’habitatge és un d’ells. No és un privilegi, no és una mercaderia, no és un luxe reservat a qui pot pagar-lo. És -com diu l’article 47 de la Constitució espanyola i com reconeixen múltiples tractats internacionals de drets humans- un dret fonamental que garanteix la possibilitat de viure amb dignitat, ja que sense sostre, no hi ha projecte vital i sense estabilitat residencial, no hi ha llibertat real.

Tanmateix, aquest dret es vulnera cada dia. I no per fatalitat, sinó per decisions d’alguns partits que actuen i estan al servi dels poders econòmic (Vox, PP, Junt…) i per un model econòmic que ha convertit l’habitatge en un camp de caça per a fons voltors i grans inversors. L’especulació no és un fenomen abstracte, ja que té noms, té estratègies i té conseqüències devastadores sobre persones concretes.

Una d’aquestes persones és Mari Carmen, desnonada després que el seu edifici fos adquirit per un fons voltor que va decidir multiplicar el preu del lloguer. El seu cas no és una excepció, sinó un símbol. Com ella, centenars de famílies han estat expulsades de casa seva per operacions especulatives que busquen rendibilitat immediata, sense cap consideració per la vida que hi ha darrere de cada porta.

Així actuen els voltors

Quan un fons voltor compra un bloc sencer, apuja els lloguers, no renova contractes i força desnonaments, no està exercint una activitat econòmica legítima, sinó que està vulnerant un dret humà reconegut. I quan les administracions (local, autonòmica o central) miren cap a una altra banda, o fins i tot faciliten aquestes operacions, estan incomplint el mandat constitucional que les obliga a garantir un habitatge digne i assequible.

La pregunta és simple: S’ha de complir el dret a l’habitatge? La resposta és igual de simple: Sí. Sense excuses, sense dilacions, sense subordinacions al mercat, sense aquesta retòrica buida que converteix un dret constitucional en una promesa sempre ajornada.

Perquè quan parlem d’habitatge no parlem d’un luxe, ni d’un caprici, ni d’un actiu financer. Parlem d’allò que sosté la vida quotidiana: un sostre segur, un espai estable, un lloc on créixer, descansar, guarir-se, viure. Un bé de primera necessitat, tan essencial com l’aigua, la salut o l’educació. I és precisament per això que la societat, els governs, no poden permetre que es converteixi en un producte especulatiu, en una fitxa més del joc dels mercats, en una mercaderia sotmesa a la lògica del benefici.

Està passant

El problema és que això és exactament el que ha passat i està passant cada dia en moltes ciutats espanyoles, ja que durant dècades, l’habitatge ha estat tractat com un actiu financer, com un instrument per fer diners, com una oportunitat per a fons d’inversió que no veuen persones, sinó rendiments. I quan un dret fonamental queda en mans d’actors que només busquen maximitzar beneficis, el resultat és inevitable: preus desorbitats, desnonaments, precarietat, expulsió de veïns, barris convertits en mercat i no en comunitat.

Per això cal dir-ho amb tota claredat: si un país vol garantir el dret a l’habitatge, ha de legislar amb valentia. Ha d’aprovar mesures que impedeixin que l’habitatge sigui un producte financer. Ha de blindar-lo com a bé essencial. Ha de posar límits a l’especulació, regular els preus, ampliar massivament el parc públic, intervenir quan calgui i deixar de mirar cap a una altra banda mentre milers de famílies viuen amb l’aigua al coll.

Retocs cosmètics

No es tracta de retocs cosmètics. No es tracta de discursos. No es tracta de bones intencions. Es tracta de política real, de decisions que incomoden, de confrontar interessos poderosos, de situar la vida de la gent per davant del benefici d’uns pocs.

El dret a l’habitatge no és una opinió. És una obligació democràtica. I un país que no el garanteix, un govern que permet que el mercat segresti un bé essencial i que tolera que l’especulació decideixi qui pot viure on, és un país que falla en allò més elemental: protegir la dignitat de la seva gent.

Perquè aquest dret no és retòrica. És una obligació jurídica i moral. Les Nacions Unides ho han reiterat: l’habitatge és un pilar essencial dels drets humans. I la Constitució espanyola ho confirma: els poders públics han de promoure les condicions necessàries i establir les normes pertinents per fer-lo efectiu.

Això implica evitar l’especulació, posar límits als fons voltors, ampliar el parc públic, regular els preus, impedir desnonaments sense alternativa habitacional i situar la vida per damunt del benefici. Implica entendre que un país, uns governs que permeten que Mari Carmen i tantes altres persones siguin expulsades de casa seva no és un país que compleixi la seva pròpia Constitució.

Habitatge i democràcia

La lluita per l’habitatge és, en realitat, la lluita per la democràcia. Perquè una democràcia que tolera que un dret fonamental es converteixi en un negoci depredador és una democràcia que es va erosionant. I perquè cada desnonament injust és una ferida col·lectiva, un recordatori que els drets només existeixen si es defensen.

Per això cal dir-ho amb tota claredat: els fons voltors no són un actor neutre; són una amenaça directa al dret a l’habitatge i, per tant, als drets humans. I els governs que no actuen, o que els faciliten el camí, es converteixen en còmplices d’aquesta vulneració.

Defensar el dret a un habitatge digne és defensar la vida. És defensar la dignitat. És defensar la democràcia. I és, sobretot, defensar les persones com Mari Carmen, que no haurien d’haver estat mai expulsades de casa seva.