Sanitat i Educació necessiten més inversió -

Hi ha moments en què una societat ha de dir prou. I a Catalunya, aquest moment fa anys que dura. La sanitat i l’educació -els dos pilars que sostenen la vida quotidiana, la igualtat i la dignitat- han estat abandonats de manera sistemàtica per governs de dretes (CiU) que, durant dècades, van preferir alimentar el sector privat en lloc d’enfortir i millorar el que és de tots.

No és una opinió, ja que és demostrable i evident que es una trajectòria política. Els governs de CiU van construir un model que, sota el discurs de l’eficiència i la modernitat, va prioritzar la concertació, la externalització i la dependència del sector privat. El resultat és un país que presumeix d’excel·lència mentre els seus serveis essencials s’esquerden.

La sanitat catalana és avui un mapa de desigualtats. L’Atenció Primària, que hauria de ser el cor del sistema, és un territori abandonat amb plantilles insuficients, professionals esgotats, centres saturats i llistes d’espera que vulneren drets bàsics.

Aquest abandonament no és casual, sinó la conseqüència d’un model que ha desviat recursos cap a la concertació privada, convertint la salut en un negoci i la ciutadania en clients. Quan un govern deixa que l’Atenció Primària s’ofegui, està enviant un missatge clar: la salut pública no és prioritat.

I això ho sap la gent. Ho sap la persona que espera mesos per una visita. Ho sap el professional que treballa al límit. Ho sap qualsevol família que ha hagut de recórrer a una assegurança privada perquè el sistema públic no dona resposta.

Escola pública a Catalunya

A l’educació passa exactament el mateix. Catalunya és un país que ha permès que l’escola pública es converteixi en un espai de resistència, mentre el sector privat -concertat i subvencionat- ha crescut com una alternativa “natural”.

El resultat és un sistema dual que fractura oportunitats i consolida desigualtats. L’etapa obligatòria, que hauria de ser el gran espai d’igualació social, està infrafinançada com es pot comprovar amb els centenars de barracons que es perpetuen -a Badalona tenim molts exemples-, centres sense recursos, professionals que reclamen dignitat, estabilitat i inversió.

Quan un govern no cuida l’educació pública, no està descuidant només el present, sinó que està hipotecant el futur. Un país que no garanteix igualtat d’oportunitats és un país que renuncia a la seva pròpia promesa.

Termòmetres reals

Ara bé, la ciutadania catalana no és ingènua. Sap que la sanitat i l’educació són els termòmetres reals d’un país. Sap que quan aquests serveis s’afebleixen, la vida es fa més difícil, més cara i més injusta. Sap que darrere de cada retallada hi ha una decisió política, i darrere de cada decisió política hi ha una prioritat.

I la prioritat, durant massa anys, no ha estat el benestar col·lectiu. Ha estat alimentar un model privat que ha crescut a costa del debilitament del sector públic.

Per això hi ha malestar. Per això hi ha indignació. Per això hi ha professionals que alcen la veu i famílies que ja no es creuen els discursos oficials.

Durant anys s’ha repetit que “Catalunya va bé”. Però un país no va bé si la sanitat pública s’aguanta amb filferros, l’Atenció Primària és un mur de contenció, les escoles públiques no tenen recursos per atendre la diversitat, els mestres treballen en condicions precàries, les desigualtats educatives s’amplien i els serveis essencials es privatitzen mentre el sector públic s’afebleix.

Quan va bé un país?

Un país va bé quan allò que és de tots funciona. Quan la sanitat i l’educació són una prioritat real, no un eslògan repetit en rodes de premsa mentre els serveis públics s’esquerden. Un país va bé quan les urgències no col·lapsen, quan els mestres no han de fer malabars per atendre aules massificades, quan les famílies no han de lluitar per drets que haurien de ser evidents.

Catalunya necessita un gir profund, un canvi de rumb que deixi enrere anys de retallades, improvisacions i submissió als interessos privats. Necessita més inversió pública, més planificació, més transparència i menys dependència d’un model que ha afavorit el negoci privat mentre la xarxa pública s’anava empobrint. Necessita, sobretot, escoltar els professionals que fa anys que alerten del deteriorament, com els metges que denuncien l’abandó de l’atenció primària o els docents que expliquen que l’escola pública aguanta gràcies a la vocació i no gràcies als recursos.

Necessita posar la vida de la gent al centre. Perquè això és el que defineix un país: la manera com cuida els seus infants, els seus malalts, els seus barris, els seus treballadors. No els discursos, no les campanyes, no les promeses. Els fets.

Perquè un país que abandona la sanitat i l’educació abandona el seu futur. I un govern que ho permet, per molts discursos que faci, demostra que no li preocupa el demà del seu país. Un govern que no protegeix allò que és de tots, renuncia a la seva responsabilitat més bàsica com ho és garantir que la ciutadania visqui amb dignitat.

I quan això passa, la societat parla. I quan la societat parla, un govern ha d’escoltar. Si no ho fa, el problema no és només el govern. El problema és el país que deixa de ser el que vol ser.