La precarietat residencial i laboral -

Han passat quinze anys des del 15M, aquell crit col·lectiu que denunciava un sistema injust, esgotat i incapaç de garantir un futur digne per les classes populars. Però, per a la majoria de joves, la situació no només no ha millorat, sinó que ha empitjorat de manera escandalosa. I no per mala sort, ni per “cicles econòmics”, ni per cap misteri sociològic. Ha empitjorat perquè hi ha responsables amb noms i cognoms.

La precarietat laboral juvenil no és un accident ni una conseqüència inevitable de la globalització. És el resultat directe de dècades de reformes laborals -impulsades majoritàriament per les dretes i acceptades per una part de l’esquerra institucional- que han convertit la temporalitat, la subcontractació i els sous baixos en la norma.

Paraules i mentides

Durant anys, s’ha repetit el mateix mantra: flexibilitat, competitivitat, moderació salarial. Però darrere d’aquest llenguatge tècnic s’amaga una realitat molt més crua. S’amaga un model econòmic que necessita joves barats, dòcils i fàcilment reemplaçables. I aquest model no ha caigut del cel, sinó que ha estat construït, votat i defensat per governs que han prioritzat els interessos de les grans empreses per sobre dels drets de la majoria.

Govern rere govern -tant de dretes com aquella part de la suposada esquerra que es resisteix a qualsevol avenç real en la redistribució de la riquesa- ha mantingut intacta una estructura laboral que condemna els joves a encadenar contractes temporals, pràctiques mal pagades i feines que no permeten projectar un futur. És una precarietat dissenyada, no accidental.

Fruits devastadors

Aquestes polítiques han tingut conseqüències devastadores com sous que no arriben ni per cobrir el cost de l’habitatge, convertint l’emancipació en un luxe; subcontractacions en cadena que dilueixen responsabilitats i drets; feines parcials involuntàries que maquillen les estadístiques però empobreixen la vida i un mercat laboral que tracta els joves com a recanvis, no com a ciutadans amb drets.

I mentre això passa, els mateixos que han impulsat o tolerat aquest model s’atreveixen a donar lliçons de “cultura de l’esforç”. Però l’esforç no serveix de res quan el sistema està pensat perquè mai no arribis a final de mes, perquè mai no puguis estalviar, perquè mai no puguis construir un projecte vital estable.

Precarietat és estratègia

La precarietat juvenil no és un error, sinó una estratègia que beneficia uns pocs i condemna una generació sencera a viure en la incertesa permanent.

Les grans patronals, amb la complicitat de les dretes estatals i catalanes, han imposat el seu relat: flexibilitat, competitivitat i moderació salarial, el que suposa contractes de dies o setmanes; jornades parcials involuntàries; salaris que no arriben ni a 1.100 euros; hores extres no pagades i pressió constant per acceptar-ho tot.

El drama residencial tampoc és casual. És el resultat de permetre que l’habitatge -un dret constitucional- es converteixi en un actiu especulatiu en mans de fons d’inversió, bancs i grans tenidors.

Fons voltors

Durant anys, governs i ajuntaments han mirat cap a una altra banda mentre es venien blocs sencers a Blackstone i altres fons voltors; es permetia que els lloguers pugessin un 40% en una dècada; es deixava el parc públic d’habitatge en mínims ridículs; es convertien ciutats senceres en parcs temàtics turístics i es permetia que milers de pisos quedessin buits per especular

El resultat és indecent, ja que un jove que cobra 1.100 euros ha de pagar 900 o 1.000 euros de lloguer. És a dir, set de cada deu euros del seu sou només per tenir un sostre.

Això no és un mercat lliure: és un robatori legalitzat.

Davant d’aquesta situació, la majoria de joves no es poden emancipar. No perquè no vulguin, sinó perquè no poden.

Amb sous baixos i lloguers desorbitats, l’emancipació és un luxe reservat a qui té diners o família amb recursos.

Dependència forçada

I aquesta situació té conseqüències profundes com projectes vitals ajornats; dependència econòmica forçada; frustració, ansietat i sensació d’estar vivint en una sala d’espera permanent.

I mentre això passa, els mateixos que han creat aquesta situació s’atreveixen a dir que “els joves no s’esforcen prou”.

Per això, cal dir-ho sense embuts i senyalar els culpables com les patronals que pressionen per mantenir salaris baixos; els governs, sobretot de dretes, que han legislat per afavorir la temporalitat i la precarietat; els fons d’inversió que han convertit l’habitatge en un casino; els bancs que acumulen pisos buits mentre neguen hipoteques; els grans propietaris que especulen amb un bé essencial i els ajuntaments i comunitats que han permès la turistificació massiva.

Aquests són els responsables reals que impedeixen que els joves tinguin una vida digna.

Sense emancipació

Quan una generació sencera no pot emancipar-se, no pot formar una família, no pot estalviar, no pot planificar res… el problema no és individual, és estructural.

I un país que condemna els seus joves a la precarietat és un país que s’està condemnant a si mateix.

Per això cal dir-ho clar i alt: els joves no han fracassat, els han fet fracassar.

I mentre no es posi fre a l’especulació, mentre no es garanteixin salaris dignes i habitatge assequible, la precarietat continuarà sent la norma.