La deportació d'Abdou. Quina societat estem construint? -

L’Abdou va recórrer molts pobles de Catalunya buscant feina, també la costa buscant feina de pescador, el seu ofici. Infructuosament.

Va lluitar.

No va caure ni a la beguda ni la droga, com va veure en alguns dels seus, fruit del dolor i la frustració, any rere any, sense sortida.

¿Qui no es trenca? Es la pregunta honesta.

Abdou ja ha arribat a Dakar, a 4h am. Sense diners. Sense lloc on dormir.
En arribar va enviar-me un whatsapp.

-¿Com estàs?

-Bien poco, -va respondre’m.

Ell mai es queixa. Sempre diu bé.
Tu has d’esbrinar-ho mirant-li als ulls.

Aquesta vegada va dir:

-bien poco.

Una mica bé. Significatiu per algú que mai es queixa.
-¿Has menjat?

-Poco.

-¿Com estàs?

-Muy cansado.

Aquest mati hem parlat amb ell els tres: la Marta, la seva advocada, que fa una tasca completament altruista i a la qual mai li agrairé prou; el Sergi, el seu Treballador Social que es un exemple de professionalitat, treballant hores extres, fora de feina, i amb qui vam plorar d’impotència i injustícia, i jo mateixa.

-No ni ha dret, en repetia el Sergi, com deien també tants d’amics i companyes amb qui compartim aquest sentiment de simple humanitat i justícia social.

Abdou va ser deixat/abandonat, com si fos moble (d’un moble haurien tingut més cura) a l’aeroport de Dakar, lluny de casa seva, a 400 quilòmetres. Sense diners, esgotadíssim després de tres vols: Madrid, Gran Canària, Senegal, sense pausa, després de 24 hores detingut, sense cap àpat de veritat.

-Comida muy poco.

«Seguirem cuidant-lo»

Nosaltres el continuarem cuidant-lo des d’aquí; els tres, les amigues, gent amb cor, amb humanitat, amb dignitat que ja s’han ofert a enviar-li diner.

Però la pregunta es inevitable:
-¿Quina mena de societat estem construint?

Sorprèn veure persones «intel·ligents» rebutjant d’altres a qui no coneix però a les quals s’atreveix a jutjar.

¿Com es pot tenir el cor tan tancat i ser feliç?

No entenc el discurs d’odi amb finalitat electoral, discurs destructiu de la convivència.

L’odi es un verí per l’anima i per la societat. Es molt perillós.

Estem atents, molts altres potser son deportats sense ningú ni els ajudi al arribar a Dakar.

Els condemnem a la marginalitat i després els rebutgem!

¡Quina pena de mentalitat!