Un futur incert -

A Badalona hi ha centenars d’entitats culturals, socials, esportives i veïnals que, des de fa dècades, sostenen la vida comunitària dels barris. Són col·lectius que, de manera totalment voluntària i altruista, dediquen hores, coneixement i energia a preservar el patrimoni cultural i urbanístic, a dinamitzar la vida als carrers i places, i a reforçar la convivència i la cohesió social. Sense elles, Badalona seria una ciutat més trista, més fragmentada i amb molta menys identitat.

Aquest teixit associatiu és, de fet, un dels patrimonis més valuosos que tenim, ja que són les entitats les que mantenen viva la memòria dels barris, les que organitzen activitats que generen orgull de pertinença, les que creen espais de trobada intergeneracional i intercultural, i les que impulsen projectes que cap administració seria capaç de fer sola. Són, en definitiva, un motor de transformació social i cultural imprescindible.

L’ajuntament no ho veu

Tanmateix, aquesta realitat sembla completament invisible per a l’Ajuntament de Badalona, ja que lluny de facilitar la tasca imprescindible que fan aquestes entitats, cada vegada són més els obstacles amb què es troben en el seu dia a dia. Permisos que no arriben o que arriben quan ja no serveixen de res; traves burocràtiques que ningú sap justificar; espais municipals infrautilitzats que, malgrat estar buits, no es cedeixen; i subvencions aprovades que mai es fan efectives o que es retarden fins a fer inviables les activitats programades i a desgastar la capacitat organitzativa de les associacions.

Tot plegat configura una manera subtil -o no tan subtil- d’asfixiar el teixit associatiu i de desincentivar la participació ciutadana. No cal prohibir res quan es pot dificultar tot. No cal atacar frontalment les entitats quan es pot deixar-les sense aire, sense recursos i sense horitzó. És una estratègia que erosiona la vida comunitària, debilita la cohesió social i envia un missatge clar: la ciutat no vol ciutadania organitzada, crítica i activa, sinó veïns resignats i dependents.

I, tanmateix, és precisament aquest teixit associatiu el que sosté la ciutat quan les institucions fallen, ja que organitza activitats culturals, manté viva la memòria col·lectiva, crea espais de suport mutu, fomenta la convivència i fa possible allò que l’administració no arriba a fer. Obstaculitzar-lo no és només una mala decisió política sinò un atac directe a la vitalitat democràtica de Badalona.

El missatge que rep el món associatiu és clar: es valora la feina quan convé per a la foto, però no es reconeix ni es respecta quan toca garantir els recursos mínims perquè aquesta feina pugui continuar. I això és especialment greu en una ciutat on les entitats han estat, històricament, el mur de contenció davant la desigualtat, l’aïllament i la degradació urbana.

Badalona no pot permetre’s un govern que ignori o menystingui aquest capital social extraordinari que són les seves entitats i col·lectius, ja que sense participació ciutadana real, la democràcia s’empobreix, es fa més opaca i més vulnerable als interessos particulars.

Quan la ciutadania organitzada queda al marge, el poder es concentra, les decisions es prenen d’esquena al territori i la ciutat perd intel·ligència col·lectiva, creativitat i capacitat de transformació.

Cal compromís i suport

Per això cal un compromís ferm, estable i verificable amb les entitats: suport continuat, facilitats administratives que no les ofeguin, espais dignes on puguin desenvolupar la seva tasca i, sobretot, respecte institucional. No es tracta d’un favor ni d’una concessió: és una obligació democràtica.

El que fan aquestes entitats no és un hobby ni una activitat secundària. És un servei públic de primer ordre, imprescindible per a la cohesió social, la cultura, l’educació, l’esport, la solidaritat i la defensa dels drets. És feina feta per persones que estimen la ciutat i que treballen, sense cobrar ni demanar res a canvi, per fer-la millor. Són elles qui mantenen viva la comunitat quan les institucions no arriben, quan els recursos són insuficients o quan la burocràcia esdevé un mur.

Fomentar la participació ciutadana no és només “escoltar” o “consultar” sinó incorporar la ciutadania en la presa de decisions, reconèixer-la com a actor polític legítim i imprescindible. És garantir que les polítiques públiques es construeixen amb la gent i no només per la gent. És obrir portes, no tancar-les; és compartir poder, no acumular-lo.

Una ciutat que aposta per la participació és una ciutat més justa, més transparent i més resilient. Una ciutat que la ignora és una ciutat que es condemna a repetir errors, a governar desconnectada de la realitat i a perdre el millor que té: la seva gent.