I tu, ets del Barça o del Madrid?

Hi ha vida més enllà del debat entre la truita amb ceba i la truita sense ceba; més enllà de ser de l’equip de la pizza amb pinya o no ser-ne, de si et va més la platja o la muntanya; més enllà del Barça i del Madrid.

Precisament, aquí, a Badalona sabem bé què és ser d’un equip que no és cap d’aquests dos, oi?

Existir fora del binarisme no és viure en una pregunta –segurament sabem bé qui som i això ens fa lliures— és habitar una resposta que el món fa el sord o encara no s’atreveix a escoltar.

Mentre l’administració i la societat s’obstinen a dir-nos que només hi ha dues maneres de ser persona, milers de veus s’aixequen per demostrar que la identitat no es pot encabir en calaixos tancats i hermètics. 

El 31 de març, Dia internacional de la visibilitat trans, que també inclou les persones no-binàries, no és una efemèride buida; és el moment de reivindicar que la nostra definició és clara i que el problema és la ceguesa d’un sistema que ens vol invisibles. La visibilitat no és un tràmit, és el dret a ser anomenadi i reconegudi sense haver de demanar permís per existir.

A hores d’ara, el relat institucional i els altaveus de la polarització política, fomentats per l’extrema dreta, s’entossudeixen a descriure la realitat no-binària com una mena d’indeterminació que genera caos. Aquest relat és profundament deshumanitzador. 

Identitat clara

Les persones no-binàries tenim una identitat clara; és l’Estat qui pateix una ceguesa estructural. La «confusió»  no és de qui sap qui és, sinó d’un sistema obsolet que prefereix mantenir els pilars uniformes i inamovibles d’altres segles, amb els quals han exercit poder sobre les nostres vides i els nostres cossos, abans que haver de canviar la mirada i reconèixer la societat diversa que sempre ha existit. Aquest relat de l’«ambigüitat» s’utilitza de forma perversa per bloquejar drets socials bàsics, alhora que ens assenyalen com a perpretradoris d’un caos que no hem generat.

Aquesta manca de reconeixement legal es tradueix en una precarietat que pica a la porta cada dia. En l’àmbit laboral, el binarisme actua com un mur: moltis del col·lectiu ens veiem empesis a l’armari per por a perdre la feina. Si el teu DNI no coincideix amb qui ets, cada tràmit o entrevista es converteix en un examen on et jugues la subsistència. En l’habitatge, la situació és igual de crítica; des de la discriminació de propietaris fins a uns recursos d’acollida segregats per gènere que deixen les persones no-binàries en els marges més absoluts, sovint obligant-les a triar entre la seva seguretat o el carrer.

Tot plegat s’envolta d’un clima polític de polarització on certs partits han fet de la derogació de la Llei Trans (Llei 4/2023) la seva bandera. Aquest discurs d’odi, que presenta els drets conquerits –tot i que a nosaltres ens van eliminar de la Llei dues setmanes abans de la seva aprovació– com una amenaça, té un reflex directe i punyent: la violència està creixent de manera alarmant. Quan la política assenyala la identitat com una «ideologia», legitima l’agressori. El retrocés en drets no és una por abstracta, sinó una ofensiva real que ens amenaça de tornar al silenci i a la por.

Per això, el llenguatge és una eina de resistència essencial. L’ús de la flexió -i (com totis) és un acte polític de reconeixement: allò que no nomenem, no existeix. Utilitzar-la és obrir un espai segur i demostrar que la nostra llengua és prou viva per incloure a totser. Negar el llenguatge inclusiu és, en el fons, una manera de negar l’existència de la persona que tens davant.

Referents arreu

Igual d’important és la presència de referents a tot arreu: als mitjans, al cinema, a la política o a la ciència, entre d’altres. Necessitem veure persones no-binàries que ocupin espais amb normalitat. Lis referents trenquen l’aïllament i diuen a les noves generacions que la seva identitat és vàlida i que tenen un lloc al món. Quan veiem algú no-binari en un càrrec públic o en una sèrie d’èxit, el relat de la «confusió» s’esquerda, de mica en mica.

Cal un canvi de mirada diari que sigui radical. El reconeixement real comença en com ens mirem al carrer, a la feina o a casa. Quan veus una persona que no coneixies d’abans, què et ve al cap? Segurament, el binarisme de gènere entra en acció, amb els patrons físics i estètics que se’n deriven. I és normal, és com ens han configurat i educat. Però ho podem trencar, això; podem educar la mirada per veure persones, no categories tancades. El reconeixement és l’antídot contra la polarització: la humanitat compartida i la diversitat en contra dels discursos d’odi i la normativitat.

Com podem començar, avui mateix?

1. Llenguatge no-binari: Adoptar la flexió -i quan ens ho demanin. És respectar la identitat de l’altri. I si no ens ho demanen o no sabem com actuar? Preguntem-ho: quins són els teus pronoms? I fem-ho amb totser, encara que intuïm que qui tenim davant és d’un dels gèneres normatius.

2. Promoció de referents: Escolta, llegeix i comparteix les veus de persones no-binàries al teu entorn. Aprendràs d’altres experiències i, sobretot, sabràs què patim cada dia. I, potser, descobriràs que fins i tot la teva identitat no és tan hermètica com pensaves. Quantes maneres hi ha de ser un home o una dona?

3. Entorns segurs: Revisa formularis, lavabos i espais perquè ningú s’hi senti exclosi. I no qüestionis: no hi ha res millor com poder pixar tranquil·li, lliure de mirades, judici i, sobretot, lliure de por.

4. Denúncia activa: No callis davant la intolerància o els acudits trànsfobs. El silenci alimenta l’odi; n’és còmplice. 

Trencar el binarisme ens fa més lliures a totis; ens fa entendre que el món no és només dues cares d’una moneda i que les persones no binàries hem existit sempre. Ja hi som, allà, al teu lloc de feina, al teu costat al bar i a la sala d’espera d’un hospital; hi hem estat sempre. Només cal que ens mireu a la cara i ens reconegueu. La llibertat no entén de calaixos tancats.

About The Author

Al A Holgado

See author's posts