El 25 de novembre passat, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, el món es va aturar per denunciar una realitat encara devastadora: la violència masclista.
La data, instaurada el 1981 pels moviments feministes llatinoamericans, va retre homenatge a les germanes Mirabal, assassinades a la República Dominicana el 1960. El seu record continua sent símbol de resistència contra la dictadura i contra la violència patriarcal.
Una problemàtica estructural
A l’Estat espanyol, la commemoració va tenir un significat particular. Tot i els avenços legislatius i socials, la violència envers les dones continua sent un problema estructural. Les dades oficials mostren que cada any centenars de dones denuncien agressions, assetjament o violència sexual, mentre moltes altres callen per por, dependència econòmica o manca de suport institucional.
La violència masclista no és un fet aïllat: és un mecanisme de control que pretén mantenir la subordinació femenina.
La bretxa de gènere
La desigualtat no es limita a l’àmbit físic o psicològic. La bretxa salarial és una forma silenciosa de violència estructural que restringeix les oportunitats de les dones. Segons l’INE, les dones cobren de mitjana un 17% menys que els homes, una diferència superior a la mitjana europea. Aquesta desigualtat es concentra en sectors feminitzats com la sanitat, l’educació o els serveis, amb salaris més baixos i menys possibilitats d’ascens.
En el cas de les pensions, les dades d’abril de 2025 van indicar una bretxa del 30,4%, que en alguns estudis arribava fins al 33%. Això significa que les dones pensionistes rebien gairebé un terç menys d’ingressos que els homes, amb conseqüències directes en la qualitat de vida i en el risc de pobresa en la vellesa.
Les causes principals es troben en carreres laborals interrompudes per les cures familiars, treballs precaris i pitjor remunerats, la bretxa salarial acumulada i un sistema de cotització dissenyat en clau masculina. Tot plegat situa moltes dones pensionistes en una situació de vulnerabilitat econòmica.
Dependència econòmica i violència
La dependència econòmica és un factor clau que dificulta trencar el cercle de l’abús. Sense autonomia financera, moltes víctimes es veuen obligades a mantenir relacions de subordinació que perpetuen la violència. Per això, la lluita contra la bretxa salarial i laboral és inseparable de la lluita contra la violència masclista.
Calen polítiques públiques que reconeguin les interrupcions laborals per motius de cura, que garanteixin salaris dignes i que adaptin el sistema de pensions a realitats diverses. També és imprescindible fomentar la presència femenina en àrees STEM, on es concentren els llocs de treball més ben remunerats.
El repte democràtic
La commemoració del 25 de novembre va ser també una crida a combatre els discursos d’odi i divisió que promouen les extremes dretes. Les seves idees, basades en la por i l’odi, atempten contra la convivència, la igualtat i la dignitat. La resposta ha de ser la memòria històrica, els arguments i la força dels valors democràtics.
Només amb solidaritat, respecte i justícia es pot construir un futur lliure de discriminació i violència.
Una crida a l’acció
El 25 de novembre no va ser només un dia de denúncia, sinó un recordatori que la lluita continua. Calen polítiques integrals que abordin la prevenció, l’educació en igualtat, la protecció de les víctimes i la reparació del dany. Però també és imprescindible un compromís social que trenqui estereotips, qüestioni privilegis i aposti per una igualtat real.
Només així podrem avançar cap a una societat on les dones visquin lliures de violència i discriminació, amb les mateixes oportunitats que els homes. La igualtat és l’únic camí cap a la llibertat.
Autor
About The Author
Més històries
Hi ha motius per a l’esperança
Per què val la pena fer vaga l’11 de novembre?
El 24 O omplirem els carrers de Madrid