No érem nosaltres!

Primer van anar a buscar els obrers, fent-los a l’atur, la precarietat i la pobresa, però nosaltres teníem contractes fixos i millors sous.

També van venir a pels joves, negant-los la possibilitat de decidir sobre les seves vides, però nosaltres ja érem adults.

Van venir a per les dones, negant-los els seus drets, les van maltractar i assassinar, però nosaltres érem barons.

Durant segles, vam anar contra els pobles indígenes, contra els negres, grocs, però nosaltres érem occidentals i blancs i els robem els seus tresors.

Quan els pobles emigraven, buscant viure dignament, nosaltres abusàvem d’ells negant-los els seus drets més elementals.

Després de desenes de segles, el món no ha canviat. Els mateixos mals per a la Humanitat conviuen enmig del mateix món, en què els avenços i el progrés tecnològic han arribat al cim de l’impensable.

A l’agost, els mitjans ens diuen que més de 60.000 palestins han mort assassinats, des d’octubre de 2023. Estudis solvents, realitzats per diverses organitzacions, eleven aquesta xifra a 80.000 les persones víctimes directes dels tancs i dels avions de l’exèrcit israelià, estenent aquesta xifra fins a les 100.000 si es tenen en compte altres víctimes que, pel seu estat de salut, la seva mancança de mitjans sanitaris, la seva falta d’aliments i altres conseqüències, han perdut la vida en aquest temps.

Set de cada deu persones mortes són dones i nens. Molts han estat assassinats quan acudien a buscar ajuda en forma d’aigua i aliments. Segons l’ONU, buscar menjar a Gaza suposa una “condemna a mort”… Però nosaltres no som palestins.

La guerra d’Ucraïna arreplega un total que supera el milió de morts, entre soldats i civils, russos i ucraïnesos… però nosaltres no som russos o ucraïnesos.

L’ONU estima que des de la crisi del 2014 almenys 25.000 persones s’han enfonsat per sempre al Mediterrani, intentant arribar a Espanya i altres països del Sud d’Europa, fugint de la misèria, les guerres i persecucions, els desastres naturals. Només l’organització Open Arms, en els deu últims anys, ha rescatat del mar i de les màfies més de 70.000 persones, la majoria persones negres… i hi ha qui es planteja enfonsar els seus vaixells… però nosaltres no som nàufrags.

A finals del 2024, 43 milions de persones eren refugiades, la majoria de les quals es van acollir en països veïns que, sovint, són països amb menys recursos… però nosaltres no som refugiats.

Més de 460 milions de nens viuen en països afectats per conflictes violents, cosa que els fa particularment vulnerables a l’explotació, l’abús i l’explotació… però nosaltres vivim en pau.

Nosaltres no som emigrants, no som joves, no som dones indefenses, ni nàufrags, ni refugiats…

Quan vinguin a buscar a nosaltres, quan s’empenyin a treure’ns les nostres pensions, quan la bretxa entre homes i dones augmenti, quan haguem de pagar perquè ens donin feina, quan el lloguer del nostre habitatge es faci insostenible, quan no puguem pagar la cistella de la compra, quan no puguem arribar a final de mes, qui s’acordarà de nosaltres?

Des de la Marea de Pensionistes de Badalona, lluitem contra la inconsciència, alertem que algun dia vindran a per nosaltres, perquè ho faran amb més força, si cap; ens empresonaran quan ens manifestem; manipularan les eleccions perquè no governem; prohibiran que ens informem; ens criminalitzaran quan ens solidaritzem amb els pobles i les persones vulnerables… perquè sabem que la llibertat i els drets són una cadena que es trenca sempre per l’esglaó més feble.

Marea Pensionista de Badalona saludem tots els moviments de solidaritat amb els pobles que pateixen guerres despietades i reconeixem que el genocidi a Gaza està obrint, a poc a poc, una bretxa insalvable entre els governs occidentals i la consciència dels seus pobles, que s’estan posant en marxa, com no podia ser menys, per resistir a tanta violència, a tanta injustícia.

Observem, amb esperança com la consciència europea emergeix des de baix, s’organitza en places, universitats i molls, aixeca acampades estudiantils, bloqueja vaixells d’armes, convoca vagues de consum i de fam. La gent està despertant. La diferència ja no és qüestió de paraules: un continent arma als botxins i els pobles ens organitzem per desarmar-los.