Un estiu que crema -

Aquest estiu crema. Crema a la pell, crema als boscos, crema a les ciutats i crema en la política. És un estiu que no només escalfa l’aire, sinó que escalfa consciències, tensions i un país que fa massa temps que viu entre flames -unes naturals i irreversibles; les altres, provocades amb una intenció tan clara com irresponsable-.

El canvi climàtic ja no és una alarma, sinó una realitat que ens envolta com una calorada que no dona treva. I, tanmateix, hi ha qui encara el nega. Hi ha dirigents, i la presidenta de la Comunitat madrilenya és un model, que, des de tribunes públiques o platós de televisió, insisteixen que “sempre ha fet calor”, que “la ciència exagera”, que “no n’hi ha per tant”. És el negacionisme convertit en rutina, en arma política, en cortina de fum. Un disbarat que no és innocent: és profundament perillós.

El planeta s’escalfa perquè l’hem dut al límit. Les emissions de gasos d’efecte hivernacle, la dependència dels combustibles fòssils, la desforestació i la destrucció d’ecosistemes han creat un món que ja no pot refredar-se. I aquest estiu n’és la prova: temperatures que trenquen rècords, incendis que devoren hectàrees en hores, sequeres que esquerden terres, mortalitat per calor extrema que ja no és excepcional. És un foc que avança i que no entén de fronteres ni de discursos. Un foc que no es pot apagar amb eslògans ni amb negacions.

Però hi ha un altre foc, igual d’intens i corrosiu: el polític. Un incendi que no ve de la natura, sinó de la voluntat calculada d’alguns actors que, des del primer minut del Govern progressista d’esquerres, van decidir que la seva missió no era oposar-se, sinó deslegitimar. No era debatre, sinó incendiar. No era construir alternativa, sinó exigir eleccions de manera obsessiva, com si el resultat democràtic fos un error que calia corregir immediatament.

Des del primer dia, l’oposició i els poders fàctics han alimentat un clima de crispació permanent. Han convertit qualsevol problema -climàtic, econòmic o social- en una arma contra el Govern. Han utilitzat tribunals, mitjans afins i altaveus econòmics per erosionar-lo. Han sembrat dubtes, amplificat rumors i qüestionat la legitimitat institucional abans que el Govern aprovés cap mesura. Aquest incendi polític no és espontani: és deliberat. És una estratègia de desgast continu, una campanya electoral eterna que busca fer caure el Govern no per les seves decisions, sinó per la seva existència.

Aquí rau la diferència essencial entre els dos focs. El climàtic és irreversible, ja que cada estiu serà més dur, més calorós, més perillós. La ciència ho diu i la realitat ho confirma. El polític, en canvi, té data de caducitat: el pròxim estiu ja s’hauran celebrat eleccions generals. I aquells que les reclamen insistentment des de fa anys, aquells que han convertit la paraula “eleccions” en un mantra, ja no tindran excuses per continuar exigint-les. Potser qüestionaran els resultats si no els agraden, però la ficció de reclamar eleccions eternament s’haurà acabat.

Aquest estiu quedarà a la història com l’estiu que crema. Crema per la irresponsabilitat climàtica acumulada durant dècades, crema per la irresponsabilitat política d’alguns dirigents que prefereixen incendiar el debat públic abans que assumir la realitat, crema per la negació sistemàtica dels fets, crema per la crispació alimentada amb calculadora electoral, crema per la incapacitat d’acceptar que la democràcia no sempre dona el resultat que volen.

Crema perquè el termòmetre ja no és un instrument meteorològic, sinó un crit. Un crit que ens recorda que el planeta s’escalfa a una velocitat que ja no permet excuses ni discursos buits. Les onades de calor no són un fenomen puntual: són la factura d’un model econòmic que ha ignorat tots els avisos. I mentre alguns insisteixen a dir que “sempre ha fet calor”, els boscos es calcinen, els rius s’assequen i les ciutats es converteixen en planxes ardents on la vida quotidiana es fa cada vegada més difícil.

Crispació, l’estratègia

Però aquest estiu també crema políticament. Crema perquè hi ha qui ha decidit que la crispació és una estratègia, no una conseqüència. Crema perquè des del primer minut del Govern progressista hi ha hagut una oposició que no ha fet oposició, sinó campanya. Una oposició que ha preferit incendiar el clima polític, sembrar dubtes, qüestionar la legitimitat democràtica i exigir eleccions de manera permanent, com si el país fos una foguera que cal mantenir viva per interessos partidistes.

Crema perquè hi ha dirigents que no suporten que les urnes no els donessin el poder. I davant d’aquesta frustració, han optat per encendre-ho tot: el debat públic, les institucions, la convivència, la confiança ciutadana. Han convertit la política en una trinxera on tot s’hi val, fins i tot negar la realitat climàtica mentre la gent literalment s’ofega de calor.

I, enmig de tot això, la ciutadania és qui ho paga. És qui respira un aire cada vegada més calent i una atmosfera cada vegada més enrarida. És qui pateix la sequera, els incendis, les nits tropicals que no deixen dormir, la tensió política que no deixa viure. És qui observa com alguns juguen amb foc mentre el país es crema.

Aquest estiu crema. I la pregunta és decisiva: volem continuar vivint entre flames? Volem normalitzar que cada estiu sigui una repetició més intensa del precedent? Volem acceptar que la política sigui una foguera alimentada per la irresponsabilitat i la frustració?

O, d’una vegada per totes, decidim apagar-les. Apagar les flames del negacionisme, de la crispació, de la irresponsabilitat. Perquè el futur no està escrit, però sí advertit. I ignorar els avisos, siguin climàtics o democràtics, només ens porta a un lloc: més calor, més tensió, més foc.

Aquest estiu crema. La qüestió és si deixarem que també cremi el futur.