Estimar també és dir que NO -

Hi ha poques coses tan incòmodes com haver de renyar una filla petita en públic. No tant per la nena, que al capdavall està fent el que toca a la seva edat, sinó per les mirades. Mirades que pesen. Mirades que jutgen. Mirades que semblen dir: “Ets massa dur”.

Educar un infant de dos, tres o quatre anys és viure en una contradicció permanent: vols que se senti estimat, segur, acompanyat… però també saps que necessita límits, normes, sentir frustració, aprendre que no tot és possible ni tot és immediat. I això, de vegades, fa enfadar. I de vegades et fa sentir el dolent de la pel·lícula, el “bronques”. I de vegades fa plorar la filla… i també el pare. Però aquesta incomoditat encara és més gran quan ets pare home i, a més, amb quaranta-vuit anys. Perquè la societat encara mira diferent una mare que renya que un pare que ho fa. Quan una mare alça la veu, tothom ho entén: “porta molt de pes”, “està cansada”, “no pot més”. Quan un pare fa exactament el mateix, sovint la lectura canvia: “ha perdut els nervis”, “és massa dur”, “això ja és gairebé maltractament psicològic”. El mateix gest. El mateix to. El mateix objectiu educatiu. Però una mirada completament diferent.

Vivim en una època en què sovint es confon autoritat amb autoritarisme. I encara pitjor: una època en què es continua associant, de manera inconscient, l’autoritat masculina amb agressió i perill, i l’autoritat femenina amb amor i responsabilitat. Com si un home no pogués posar límits sense ser sospitós. Com si la fermesa, en un pare, fos sempre una amenaça. I això pesa. Pesa molt.

Tipus d’educació

Molts de nosaltres vam rebre una educació estricta però justa, la “normal” de finals de la dècada del 1970 i inicis dels anys vuitanta. I potser en algun moment la vam qüestionar. Però amb els anys hem entès que aquells límits ens van ensenyar alguna cosa essencial: el respecte, l’empatia, la diferència entre el que vull i el que és correcte. Perquè un límit no és un càstig, és només una frontera. És una manera de dir: “Aquí estàs segur. Aquí aprens. Aquí convius amb els altres.” Un infant sense límits no és més lliure, és un infant més insegur, perquè no sap què esperar del món exterior, fora de la família, ni dels altres.

També hem creat una estranya equació moderna: menys frustració = més felicitat. Però la vida no funciona així. Protegir un infant de tota frustració no el fa més feliç; el fa més fràgil. Educar és acceptar que avui el teu fill pot enfadar-se amb tu perquè li has dit que no, però demà sabrà posar límits als altres i a si mateix. I, a través d’aquest marc ben perfilat, ser un adult feliç.

Educar no és buscar l’aplaudiment dels altres ni adaptar-se a la mirada còmoda de l’entorn. I encara menys quan aquesta mirada està carregada de prejudicis de gènere. Perquè educar amb límits, quan ho fa un home, també és una forma profunda d’estimar.