Qui ha pagat de debò la crisi: el mestre o el ric? -

En 15 anys els preus han pujat un 33%, els sous dels docents un 27,2% i el que paguen els grans patrimonis en IRPF, només 2 punts

Fa quinze anys que arrosseguem la mateixa conversa: cal apretar-nos el cinturó, cal contenir la despesa, cal esperar temps millors. I mentre esperàvem, els números han anat fent la seva feina en silenci. Val la pena parar-se a mirar-los, perquè diuen coses que el discurs polític sol amagar.

Entre el 2011 i el 2025 l’Índex de Preus de Consum a Espanya ha acumulat una pujada del 33%. És a dir: allò que costava 100 euros el 2011, avui en costa 133. La compra, el lloguer, la factura de la llum, el cafè del matí. Tot ha pujat una tercera part.

En aquest mateix període, els sous dels docents i del conjunt de la funció pública han crescut un 27,2% acumulat. Sona a una xifra propera, gairebé consoladora, si no fos perquè el càlcul deixa una conclusió inevitable: els mestres han perdut, net, uns cinc punts de poder adquisitiu. Han treballat els mateixos anys, han fet la mateixa (o més) feina, i cobren, en termes reals, menys del que cobraven el 2011. I això sense comptar els anys durs —2011 a 2014— en què els sous van estar simplement congelats mentre els preus continuaven pujant.

I els poderosos?

Ara mirem l’altra banda de la taula. El tipus marginal màxim de l’IRPF —el que paguen les rendes més altes pel darrer tram dels seus ingressos— era del 45% el 2011. El 2025 és del 47%. Dos punts en quinze anys. En termes relatius, un increment del 4,4% sobre el tipus. Res a veure amb el 33% que han pujat els preus ni amb el 27,2% dels sous docents.

Dit així, el contrast sembla obscè: mentre els funcionaris que eduquen els nostres fills perden poder adquisitiu, els qui més tenen només veuen créixer la seva factura fiscal en dos punts simbòlics. I en efecte, la fotografia és desigual. Però la fotografia completa exigeix un matís que no podem estalviar-nos, perquè és el que fa que aquest article sigui honest i no només indignat.

El 2 no és tot el relat.

Aquell 45% de partida ja era, el 2011, un dels tipus marginals més alts d’Europa. I pel mig d’aquests quinze anys hi va haver un episodi que sovint s’obvia: entre el 2012 i el 2014, arran dels ajustos de la crisi, el tipus va arribar a pujar fins al 52% —set punts per sobre del punt de partida—, per després baixar de nou fins al 45-46% cap al 2015-2016. És a dir: als qui més tenen també se’ls va fer pagar, en el moment més dur de la crisi, un sobreesforç fiscal notable, encara que després es va revertir. El 2% net del 2025 amaga, per tant, una muntanya russa de set punts amunt i set punts avall que la simple comparació de l’inici i el final no recull.

I encara hi ha un altre element per posar sobre la taula: si comparem aquest 2% net d’increment fiscal amb la inflació acumulada del 33%, el resultat és que, en termes reals, el que paguen els grans patrimonis també ha quedat clarament per sota de l’evolució dels preus. Dit d’una altra manera: ni els mestres ni —en aquest indicador concret— els contribuents del tram més alt de l’IRPF han vist créixer la seva aportació o el seu sou al ritme de la inflació. El desequilibri no és, doncs, entre «qui ha guanyat» i «qui ha perdut», sinó entre qui ha perdut més i qui ha perdut menys, o fins i tot entre qui ha perdut i qui, gràcies al patrimoni i les rendes del capital —que aquest article no ha comptabilitzat—, ha pogut compensar-ho per altres vies que un assalariat no té a l’abast.

On rau la trampa?

Perquè aquí rau la trampa de mirar només el tipus marginal: un mestre viu exclusivament del seu sou. Una gran fortuna viu de rendes, plusvàlues, patrimoni immobiliari i estructures d’optimització fiscal que cap tipus marginal reflecteix del tot. El 47% és el que es paga pel darrer euro de sou o de rendiment del treball; no és, ni de lluny, el que efectivament s’acaba tributant sobre el conjunt del patrimoni.

La conclusió, doncs, no és que «als rics els han pujat molt poc els impostos i per tant estan bé». És més incòmoda que això: tothom qui viu d’una nòmina —sigui mestre, infermer o administratiu— ha vist erosionar-se el seu poder adquisitiu més del que la fiscalitat s’ha endurit per a les rendes altes, i part d’aquesta última, a més, es va revertir just quan més falta feia.

Si volem un debat fiscal seriós, doncs, no n’hi ha prou de comparar dos punts percentuals amb 27 punts de sou. Cal preguntar-se per què el sistema protegeix millor la renda del capital que la del treball, i per què, quinze anys després de la crisi, són els mestres —i no els grans patrimonis— qui encara arrosseguen la factura.