El “badalonisme” de cartró pedra: tres anys després, Albiol desmunta el seu propi relat -

De la promesa de diàleg al control unilateral: com la majoria absoluta del PP a Badalona ha enterrat el consens i castiga els veïns crítics

Xavier Garcia Albiol, líder del Partit Popular a Badalona, va guanyar les eleccions municipals sota el lema del «badalonisme». Aquest concepte polític aplegava diverses idees: situar els interessos de la ciutat per damunt de les sigles partidistes i impulsar una gestió dialogant, respectuosa amb les formes i els costums polítics de la democràcia local, allunyada, per tant, d’actituds autoritàries i de la falta de diàleg.

Passades poques setmanes del tercer aniversari de la majoria absoluta del PP a la ciutat, es pot afirmar amb claredat que el «badalonisme» ha desaparegut de la vida política local. Hi ha diversos indicis que ho evidencien. Un dels més clars és l’aplicació manu militari de la majoria absoluta en qüestions que fins ara es decidien de manera transversal a Badalona.

Control polític dels mitjans públics
El nomenament a dit i sense consens del gerent i conseller delegat de Badalona Comunicació, sense concurs públic, n’és un exemple. Els mitjans públics de la ciutat estan avui sota la responsabilitat d’una persona designada no pels seus mèrits, sinó per la seva vinculació personal o política amb el partit d’Albiol, Díaz Ayuso i Feijóo. Això és un fet constatable.

Un altre fet preocupant és la destitució de Cristina Agustí com a consellera de Badalona Serveis Assistencials (BSA), càrrec que ocupava en representació de Guanyem Badalona, formació amb presència al ple municipal. Fins ara sempre s’havia respectat el dret de cada partit a designar els seus representants als òrgans de control de les empreses públiques locals. Aquesta pràctica, pel que sembla, ha quedat enterrada.

Controladors afins que no controlen
Agustí havia criticat diverses actuacions de la majoria del consistori vinculades al seu àmbit, la sanitat. Les seves crítiques no haurien agradat a l’alcalde, màxim responsable del conglomerat BSA, i per això ha decidit cessar la representant crítica de la ciutadania. No sabem si serà substituïda. En qualsevol cas, la persona que es designi no podrà dir-se que actua en nom dels votants de Guanyem, com fins ara, sinó en nom de qui l’hagi nomenada. Posar persones «de la corda» en llocs destinats a fiscalitzar el poder és la garantia que aquest poder no serà controlat.

Podria continuar enumerant actuacions de traç gruixut que Albiol protagonitza cada cop més. Però em centraré en qüestions aparentment menors que, tanmateix, revelen l’arrel autoritària de l’equip que dirigeix el líder conservador.

Càstig al barri del Progrés
Un dels barris que més s’ha distingit per la seva reivindicació de millores és el Progrés. L’Associació de Veïns va proposar aprofitar les obres de millora del clavegueram per eixamplar les voreres. Es tracta d’una petició moderada. La resposta del govern de majoria absoluta va ser taxativa: només es renovarien les clavegueres. Van al·legar que fer més obres podria comprometre l’estructura dels edificis, una afirmació que no ha estat demostrada tècnicament en cap moment.

Com que els veïns han mantingut les seves posicions —amb una manifestació i diversos actes reivindicatius— comencen a succeir «coses estranyes». Les pancartes penjades per demanar diàleg desapareixen, una mostra de poc badalonisme. Però hi ha altres actuacions, com a mínim sospitoses. Una d’elles és fer pagar l’aparcament en zona blava entre les 14.00 i les 16.00 h, una franja que fins ara era gratuïta. Els veïns que treballen a la zona i aprofitaven aquest espai per dinar a casa sense cost addicional han qualificat la mesura de «greuge econòmic i pèrdua de qualitat de vida».

Zona blava i contenidors: càstig o casualitat?
Darrerament, també al Progrés, els serveis de neteja han situat contenidors en una zona amb diverses botigues, dificultant l’accés de proveïdors i visitants i omplint l’indret de males olors. Es podria atribuir a l’atzar que no s’eixamplin les voreres, que s’imposi un pagament on abans no n’hi havia i que es col·loquin les escombraries en ple centre comercial. Però també es podria interpretar com una mena de venjança del poder contra uns veïns díscols. Tot plegat, poc badalonista.

I podríem seguir amb Ca l’Arnús, un tresor ciutadà, una zona verda al bell mig de la ciutat que, contra els compromisos assumits per Albiol, s’intenta reduir metre a metre per afavorir els ingressos d’empreses especulatives que faran negoci a costa de la salut dels ciutadans. Però de Ca l’Arnús i de les mentides oficials en parlarem en una altra ocasió.

Perquè tres anys després d’accedir al poder municipal, el «badalonisme» no és més que un maquillatge que, quan cau, deixa al descobert el rostre de la dreta de sempre: autoritària, tramposa i mentidera.