A voltes amb el 47 -

Ahir, dilluns de Pasqua, TV3 va emetre l’excel·lent i controvertida pel·lícula El 47, guardonada amb diversos premis Goya. Qui escriu aquestes línies recorda perfectament la polèmica que va esclatar després de la seva estrena als cinemes, així com l’enorme resposta del públic, que va convertir aquell relat en un mirall incòmode però necessari.

Durant setmanes, es van publicar articles i comentaris que assenyalaven la manca de rigor històric d’algunes escenes i les llicències narratives del director. Tanmateix, hi havia un consens gairebé unànime en dos punts essencials: l’extraordinària interpretació dels actors i l’oportunitat de recuperar la memòria de les lluites populars dels barris obrers, aquelles lluites que van transformar espais abandonats en llocs habitables, dignes i plens de vida.

Perquè El 47 no parla només d’un episodi concret. Parla d’una generació sencera que va arribar a Barcelona als anys seixanta fugint de la misèria dels seus pobles de naixement, del caciquisme i de la repressió que els negava qualsevol futur. Parla de persones que, amb les mans i amb la necessitat, van aixecar barris sencers mentre les autoritats les ignoraven sistemàticament. I parla també de la ràbia i la determinació que van convertir la precarietat en organització i la invisibilitat en força col·lectiva.

A Badalona, com en tantes altres ciutats del cinturó roig, els problemes que retrata el film no només ressonen, sinó que formen part de la nostra pròpia història. També aquí es van segrestar autobusos, també aquí es van ocupar solars, tallar carrers i exigir serveis bàsics que avui ens semblen evidents però que llavors eren un luxe: escoles, CAPs, clavegueram, transport, llum, dignitat.

Per això, més que discutir detalls històrics, ahir em va colpir una frase del protagonista. En un moment clau, es pregunta què és la dignitat. I ell mateix respon: la dignitat és lluitar per l’educació, per la sanitat, per un barri digne; és defensar allò que ens permet viure com a persones i no com a súbdits.

Aquesta frase, aparentment senzilla, resumeix una veritat profunda: la dignitat no és un concepte abstracte, sinó una pràctica quotidiana. És una lluita. És una conquesta.

Què és dignitat?

La dignitat és reclamar allò que hauria de ser obvi: que ningú no ha de viure en un barri oblidat, que cap infant no ha de créixer sense escola, que cap família no ha de renunciar a la salut, que cap persona no ha de ser tractada com un problema per haver nascut pobre.

La dignitat és, també, la memòria d’aquells que van obrir camí. Perquè si avui tenim serveis, drets i espais comuns, és perquè algú, abans, va decidir que no n’hi havia prou amb aguantar. Que calia plantar cara. Que calia organitzar-se. Que calia exigir.

I aquí rau la força d’El 47: ens recorda que la dignitat no és un regal de cap govern, sinó el resultat de la lluita persistent de la gent comuna. Ens recorda que els barris no es dignifiquen sols, que la vida no millora per inèrcia i que els drets, quan no es defensen, retrocedeixen.

Potser per això, encara avui, aquella pregunta continua vigent. Què és la dignitat? La resposta, com diu el protagonista, continua sent la mateixa: la dignitat és lluitar per poder viure amb dignitat, amb salaris i pensions dignes, amb habitatges assequibles i tot allò que ens fa més humans.

Per això, la reemissió de El 47 a TV3, el dilluns de Pasqua, va tornar a posar sobre la taula un debat que va més enllà de la pel·lícula, ja que toca una fibra profunda: la dignitat entesa com la lluita per l’educació, per la sanitat, per un barri digne. Una definició que ressona amb força en ciutats com Badalona i Santa Coloma, on les lluites veïnals no només van transformar el territori, sinó que van construir comunitat, consciència i poder popular.

Barris de Badalona

Als barris de Badalona —Llefià, Sant Roc, la Salut, Sistrells, Lloreda, Pomar— la manca de serveis era tan extrema que la vida quotidiana fregava la supervivència. Però davant l’abandonament institucional, la resposta va ser exemplar: organització, solidaritat i persistència.

Les associacions de veïns van actuar com a autèntics ajuntaments populars. Van impulsar ocupacions de solars per construir escoles, van tallar carrers per exigir autobusos, van denunciar l’especulació i van forçar la instal·lació de serveis bàsics. Badalona va aprendre que els drets no arriben sols: s’arranquen.

A Santa Coloma, la història és paral·lela i igualment poderosa. En barris com el Fondo, Singuerlín o Santa Rosa, la precarietat era estructural. Però la resposta va ser col·lectiva i tenaç. Les comissions de barri, les assemblees i els moviments de dones van liderar reivindicacions que avui considerem fonamentals: escoles bressol, centres de salut, transport públic, espais comunitaris.

Santa Coloma va demostrar que la precarietat, quan es comparteix i s’organitza, es converteix en força transformadora.

Si una cosa defineix les lluites veïnals del cinturó obrer, és la solidaritat. No com un gest puntual, sinó com una pràctica quotidiana: compartir eines i coneixements; acompanyar qui pateix un desnonament; defensar un servei que potser no utilitzes, però que el barri necessita; i entendre que el que guanya un carrer ho guanya tota la ciutat.

La solidaritat és allò que converteix un conjunt de persones en una comunitat. És allò que transforma la por en força i la indignació en acció.

Cap de les conquestes que avui donem per fetes —CAPs, escoles, places, transport, equipaments— no hauria estat possible sense un compromís compartit. Un compromís que no és individual, sinó col·lectiu: persistir quan les institucions tanquen portes, organitzar-se quan sembla que no hi ha sortida, celebrar cada victòria com un triomf de tots.

Aquest compromís és el que ha permès que els barris de Badalona i Santa Coloma deixessin de ser espais oblidats per convertir-se en comunitats vives, orgulloses i capaces de defensar-se.

La frase del protagonista d’El 47 —«la dignitat és lluitar per l’educació, per la sanitat, per un barri digne»— no és només una reflexió cinematogràfica. És un recordatori. Un avís. Una crida.

Perquè la dignitat no és un regal: és una conquesta.

Perquè els drets, quan no es defensen, retrocedeixen.

Perquè la memòria de les lluites veïnals no és nostàlgia, sinó guia i advertència.

Badalona i Santa Coloma ens ensenyen que la dignitat es construeix colze a colze, carrer a carrer, generació rere generació. I que, quan un barri s’aixeca, s’aixeca un poble sencer.