Quatre paraules! -

Algú va dir al líder del PP, Feijoo, que era el que no s’entenia d’aquestes quatre paraules: No a la guerra.

Són quatre paraules que, en aquest país, tenen un significat polític i moral que cap govern hauria d’atrevir-se a ignorar: No a la guerra no és un eslògan passat de moda ni un record nostàlgic de les mobilitzacions del 2003. Són un acte democràtic, una línia vermella que la societat espanyola va traçar fa més de vint anys i que avui, davant d’una nova guerra il·legal, torna a fer valer amb la mateixa claredat.

El 15 de febrer de 2003 milions de persones van sortir als carrers de tot el món per impedir la invasió de l’Iraq. A l’Estat espanyol, aquella jornada va ser històrica: Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Bilbao i desenes de ciutats van quedar col·lapsades per una marea humana que exigia respecte al dret internacional i rebutjava la submissió del govern d’Aznar (PP) a la Casa Blanca.

El 91% contra la guerra

El 91% de la població s’oposava a la guerra. El govern, però, va preferir mirar cap a Washington. Aquella desobediència al poble va marcar una fractura profunda entre institucions i ciutadania, i va deixar una lliçó que encara avui ressona: quan els governs menteixen, els pobles no obliden i recorden.

Avui, el món torna a viure una escalada bèl·lica que amenaça d’ensorrar l’ordre internacional. Els bombardejos dels Estats Units i Israel sobre l’Iran, iniciats el 28 de febrer de 2026 en plena negociació diplomàtica, han obert un conflicte que s’estén ja al Líban i a tot l’Orient Mitjà.

Els objectius reals són difícils d’amagar: Israel busca ampliar el seu control territorial i eliminar qualsevol contrapès regional i Els Estats Units tornen a mirar cap al petroli i a l’hegemonia energètica.

Mentrestant, els morts són civils: infants assassinats en una escola primària, famílies senceres sota les runes i dirigents iranians abatuts en atacs selectius que vulneren totes les normes del dret internacional.

La resposta iraniana -míssils i drons contra bases estatunidenques i territori israelià- només confirma que aquesta guerra no portarà seguretat a ningú, sinó un incendi regional de conseqüències imprevisibles.

Incendi de conseqüencies imprevisibles

Enmig d’aquest panorama, l’Estat espanyol ha adoptat una posició que el diferencia de la majoria de capitals europees. El govern ha condemnat els atacs, ha retirat l’ambaixadora a Israel i ha negat l’ús de les bases militars per a operacions ofensives. No és només diplomàcia sinó també coherència amb la memòria del 2003 i amb el que pensa la majoria de la població.

Perquè, de nou, el poble espanyol ho té clar, ja no vol formar part d’una guerra il·legal, injusta i motivada per interessos econòmics i geoestratègics que no són els nostres.

Hi ha tres raons que expliquen aquesta oposició massiva: memòria -la societat espanyola sap què significa que un govern participi en una guerra basada en mentides-; ètica -les imatges de civils iranians morts, especialment infants, són intolerables per a una ciutadania que defensa els drets humans com a principi irrenunciable i, finalment, realpolitik ja que aquesta guerra no farà el món més segur, ni més estable, ni més just. Només alimentarà el terrorisme, la inestabilitat i la dependència energètica.

Les mobilitzacions d’aquests dies a Madrid, Barcelona i altres ciutats ho demostren: la societat espanyola no està disposada a repetir els errors del passat i no vol ser còmplice d’una guerra que viola el dret internacional, que desestabilitza una regió sencera i que posa en risc la pau global.

Què ha de passar?

Per això ens preguntem: ¿Què més ha de passar perquè sortim massivament al carrer i alcem la veu contra la guerra i denunciar el comportament de la dreta i l’extrema dreta, al servei i lacais de l’egòlatra Trump i l’assassí Netanyahu, i els demanem què és exactament el que no entenen d’aquestes frases?

No a la guerra. No a l’OTAN. Basses fora.

No hi ha matisos, no hi ha lectures alternatives, no hi ha portes del darrere.
És un clam que travessa generacions: ahir, avui i sempre.