Un pes inexorable -

Sovint, quan ens referim a una situació que ens és nociva, trista o desagradable parlem del fet de que «ens pesa». Quan solucionem un problema o enllestim una feina, diem que “enshem tret un pes de sobre”. També quan una persona té un passat que li ha sigut hostil femreferència a la metàfora “porta una motxilla”. Fins i tot, quan expressem el nostre condol pel traspàs d’una persona, sovint, utilitzem la paraula pèsam, derivat de la locució llatina“pensat me”, del verb llatí pensare (pesar).

Expressar la magnitud d’una situació, en definitiva, s’equipara en una de les mesures establertes, el pes.

Va ser l’any 1907 quan un metge de Massachusetts, Estats Units, anomenant Duncan MacDougall, va fer estudis sobre la hipòtesi del pes de l’ànima humana, considerant que, en el moment en què es produeix la mort, l’ànima que marxa del cos pesa exactament 21 grams. És a dir, que aquest estudi estableix que cada ànima de cada persona que mor téun pes, 21 grams.

Tenint en compte aquests estudis, seria objectivable poder valorar el pes acumulat, per exemple, per delictes relacionats amb homicidis siguin voluntaris o involuntaris, per omissió de socors o per inacció, o per crims flagrants. Si tinguéssim en compte aquest estudi, la persona o persones responsables de cada mort, seria possible que acumulessin a sobre 21 grams per cada persona morta, directa o indirectament, per les accions o inaccions de qui és responsable. Això, faria que per cada mort de la qual se n’és responsable se sumarien 21 grams, 42, 63, 84 o 105 grams si s’arribés a les cinc víctimes…, per posar un exemple.

Aquí, entraria en joc la deessa Themis, deessa grega de la justícia, que segons la mitologia pesaria amb les seves balances i, a ulls clucs, tot establint el pes del delicte. Pes que per a l’homicida no suposaria cap inconvenient, però, les balances de veritable justícia detectarien inapel·lablement i com en justícia es diu: més enllà de tot dubte raonable. Seria, impossible poder defugir la responsabilitat de, per exemple no haver donat socors a qui ho necessitava, al més vulnerable, seria impossible defugir responsabilitats tan greus davant la deessa de la justícia, símbol actual de tot estament jurídic.

Però malauradament, la justícia de Themis pertany a la mitologia i els estudis sobre el pes de l’ànima humana d’en MacDougall, no han sigut reavaluats per poder acceptar l’estudi dins el mètode científic.

Per tot plegat, lamentablement, el pes de ser responsable de la mort de persones, llevat que sigui en delicte flagrant, pot quedar en no res. La responsabilitat pot quedar diluïda en una barreja de pretextes, excuses i valoracions superficials, que ens porten a situacions de les quals Themis, sentiria veritable basarda.

Sigui com sigui, les expressions on el pes és el protagonista, són sempre presents, també, en el més íntim de la persona, sobretot en el moment de fer una veritable introspecció, el que diem «posar-se davant el mirall». En el moment íntim i personal de valorar tot allò que moralment s’ha fet de bé per cada ésser viu que ens envolta. Cada vida, cada acció, pesa,malgrat tot.