Residències públiques: una urgència que ja no pot esperar -

Segons l’Associació Estatal de Directors i Gerents en Serveis Socials, el dèficit de places de residències públiques a Catalunya supera les 16.000. Aquesta mancança estructural fa que milers de persones grans que necessiten atenció continuada no tinguin cap possibilitat real d’accedir a un recurs públic i es vegin obligades a buscar alternatives que sovint no poden assumir econòmicament.

Quan una plaça privada pot superar fàcilment els 2.000 euros mensuals, parlar d’“elecció” és una ficció. Moltes famílies senzillament no hi arriben, i això condemna persones vulnerables a situacions de dependència mal resoltes, cures improvisades o, directament, a la soledat i la desatenció.

No entrarem a valorar en profunditat els diners que determinades administracions han desviat de les residències públiques cap a la sanitat privada —com el cas del Govern madrileny i els contractes amb el grup Quirón, empresa on treballa la parella de la presidenta Isabel Díaz Ayuso— ni tampoc les 7.291 persones mortes durant la pandèmia a les residències de Madrid per manca d’atenció mèdica. Però convé recordar que aquestes xifres no són fruit d’un infortuni inevitable, sinó la conseqüència d’un model d’atenció que va fallar de manera estructural.

Madrid: mortalitat massiva

Les causes de la mortalitat massiva en les residències madrilenyes van ser diverses. En primer lloc, la manca d’assistència sanitària directa: durant les primeres setmanes de la pandèmia, milers de residents no van ser traslladats a hospitals malgrat presentar símptomes greus, i en molts centres no es va garantir la presència de personal mèdic qualificat. Aquesta absència d’atenció va convertir les residències en espais tancats on el virus es va propagar sense control i sense possibilitat de resposta clínica adequada.

En segon lloc, la precarietat laboral i estructural del sector va actuar com a accelerador del desastre. Plantilles insuficients, rotació constant, manca de formació específica i condicions de treball que dificultaven la prevenció van fer impossible implementar protocols efectius. A això s’hi va afegir la manca d’equipaments de protecció individual, que va exposar tant residents com treballadores a un risc altíssim de contagi.

En tercer lloc, la gestió política i administrativa va contribuir decisivament a la magnitud de la tragèdia. Els protocols que van impedir derivacions hospitalàries, la falta de coordinació entre serveis socials i sanitaris i la priorització de criteris econòmics per sobre de criteris de salut pública van crear un escenari on la vulnerabilitat de les persones dependents es va convertir en una condemna.

Tot plegat ens recorda fins a quin punt el model d’atenció a la dependència pot esdevenir injust, opac i profundament desigual quan es deixa en mans del mercat o es gestiona amb criteris que no posen la vida al centre.

Quan la cura es tracta com un servei mercantil i no com un dret, quan la transparència es dilueix en contractes opacs i externalitzacions, i quan la política renuncia a protegir els més fràgils, el resultat és un sistema que falla justament allà on hauria de ser més fort: en la defensa de la dignitat humana.

Per això cal subratllar la necessitat urgent d’ampliar i reforçar l’oferta de residències públiques a Catalunya, perquè tothom tingui la possibilitat —si ho desitja o ho necessita— de ser atès en un entorn digne, segur i accessible.

Les residències públiques no són un luxe ni un caprici, sinó un pilar essencial de l’estat del benestar i una garantia de drets. Un país que es vol just no pot permetre que la qualitat de les cures depengui del nivell de renda, ni que la vellesa es converteixi en un negoci per a uns pocs.

Invertir en residències públiques significa garantir igualtat d’oportunitats, alleujar la càrrega de les famílies cuidadores —que majoritàriament recau sobre dones immigrants— i assegurar que les persones grans rebin l’atenció professional que mereixen.

Significa també apostar per un model de cures transparent, supervisat, amb condicions laborals dignes per als treballadors i les treballadores, i amb mecanismes de control que evitin negligències i abusos.

En definitiva, ampliar la xarxa pública de residències és una qüestió de dignitat col·lectiva. És reconèixer que la vellesa no pot ser un terreny d’especulació, sinó una etapa de la vida que mereix respecte, protecció i recursos públics suficients. I és, sobretot, assumir que una societat es mesura per com tracta els seus membres més vulnerables.

A Badalona, aquest any que ara comença, la Marea Pensionista, juntament amb altres col·lectius, continuarà reivindicant pensions públiques dignes per a tothom i iniciarà una campanya per exigir a les administracions que es posin les piles i construeixin residències públiques i centres de dia.