Afeblir l’educació pública a Badalona no és un error: és una estratègia

La ciutat afronta un retrocés educatiu i cultural que posa en risc la igualtat d’oportunitats i la qualitat del servei públic.

La filtració sobre la possible reducció de línies d’educació infantil a Badalona per al curs 2026-2027 no és un fet aïllat ni una simple decisió tècnica. Arriba en un moment clau, abans del període de preinscripcions, i torna a situar moltes famílies davant d’un dilema injust: confiar en una escola pública que es presenta com a fràgil o buscar refugi a la concertada per por de quedar-se sense plaça.

Aquesta dinàmica no és nova. A Badalona, com a tants altres municipis del país, les notícies sobre tancaments, reduccions de grups o manca d’espais a la pública apareixen de manera recurrent just abans de la preinscripció. El missatge implícit és clar: la pública no és segura. I això té conseqüències directes sobre l’equilibri del sistema educatiu i sobre la cohesió social.

Badalona no parteix de zero. La ciutat ha estat referent en la defensa de l’educació pública i ha comptat sempre amb una comunitat educativa activa i organitzada. Fa més d’una dècada famílies, docents i moviments com Badalona es Mou o les FAMPAs van plantar cara a les retallades, a la manca de planificació i a un model que condemnava alguns barris a tenir menys oportunitats educatives.

Aquelles lluites no anaven només de línies amunt o avall, sinó d’una idea clara: l’educació pública i catalana és un pilar bàsic de la igualtat d’oportunitats, i no pot quedar sotmesa a criteris economicistes ni a estratègies de desgast progressiu.

El debat actual sobre les línies d’I3 no es pot deslligar de la segregació escolar que pateix Badalona. La combinació d’una xarxa concertada sobredimensionada amb una planificació feble de la pública genera desequilibris greus, concentra l’alumnat més vulnerable en determinats centres i dificulta qualsevol política real d’inclusió.

Quan es tanquen o s’anuncien reduccions de grups a la pública, qui hi guanya no és l’interès general, sinó un model que deriva famílies cap a la concertada. No és una conseqüència casual: la segregació és el resultat de decisions polítiques sostingudes en el temps.

A Badalona, molts centres públics fa anys que funcionen al límit: ràtios elevades, manca d’espais, mòduls provisionals cronificats, deficiències de manteniment i endarreriments constants en les noves construccions que s’han promès. Aquesta realitat genera situacions d’excés de ràtio que impacten directament sobre la qualitat educativa i la salut de l’alumnat i dels docents.

Aquest escenari no és exclusiu de la nostra ciutat. Municipis com L’Hospitalet de Llobregat acumulen cursos amb ràtios per sobre dels límits recomanats per manca de centres i inversió. El que passa a Badalona forma part d’un patró general a Catalunya: no es planifica per garantir drets, sinó per limitar la despesa.

Quan parlem d’afeblir l’educació pública no ens referim només a escoles i instituts. Badalona fa cinc anys que no té biblioteca central. Aquesta és una anomalia greu per a una ciutat de més de 220.000 habitants. Lluny de revertir-se, la situació empitjora: recentment dues biblioteques més han hagut de tancar o limitar el servei per problemes de climatització.

Tot suma. Menys escoles públiques fortes, menys equipaments culturals en funcionament i menys espais de lectura, estudi i accés al coneixement. El missatge és inequívoc: la cultura i l’educació no són una prioritat per a l’ajuntament. I això no és innocu, perquè una ciutadania amb menys accés al coneixement és més vulnerable, més precària i amb menys capacitat crítica.

Cal dir-ho sense embuts: afeblir l’educació pública és una decisió política conscient. Un sistema educatiu fort, inclusiu i crític no encaixa amb un model que prefereix una classe treballadora menys formada i amb menys capacitat d’organització.

Quan es genera desconfiança cap a la pública, quan es retallen grups mentre es manté la concertada, s’està orientant el sistema cap a la desigualtat. I aquestes decisions tenen conseqüències a llarg termini que van molt més enllà d’un curs escolar.

Sense convertir-ho en l’eix central del debat, cal alertar que els cursos vinents hi haurà noves tensions. L’alumnat nascut el 2015 arribarà a l’ESO el curs 2027-2028 i, si no es comença a planificar amb temps, els instituts tornaran a patir sobrecàrrega, improvisació i solucions d’emergència.

Defensar la Llauna al carrer

Davant d’aquest escenari, no toca resignar-se. Badalona ja ha demostrat que sap organitzar-se i defensar els seus drets. Avui, com ahir, cal recuperar aquest esperit col·lectiu i tornar a situar l’educació pública i en català al centre del debat polític i social.

Aquesta crida a l’acció ja s’està expressant al carrer: la mobilització en defensa de l’Institut La Llauna, exigint solucions immediates a una situació d’abandonament de les infraestructures que posa en risc la comunitat educativa, n’és un exemple clar. Com també ho són la manifestació del 24 de gener i la vaga de l’11 de febrer, que reclamen més recursos, menys ràtios, unes infraestructures dignes i una educació inclusiva real.

Defensar l’educació pública i catalana no és només defensar escoles o biblioteques: és defensar el futur de Badalona. Aquest futur no es pot construir des de la por, la segregació ni el deteriorament deliberat dels serveis públics, sinó des de la lluita col·lectiva i el compromís amb el bé comú.

About The Author

Gabriel Ramirez

See author's posts