Les pràctiques de l’inquilí de la Casa Blanca i l’actual alcalde de Badalona tenen semblances en els seus trets més específics, salvant les distàncies
En la intersecció entre la psicologia clínica i la ciència política, el concepte de narcisisme maligne —terme encunyat per Erich Fromm i desenvolupat per Otto Kernberg— descriu un perfil on la grandiositat s’alia amb trets antisocials, paranoia i un cert sadisme. No parlem d’una simple vanitat, sinó d’una estructura de personalitat que necessita la dominació i el conflicte per sobreviure. Avui, aquesta etiqueta ha saltat del divan a les portades dels diaris, encarnada en figures com Donald Trump i, en una escala local però paral·lela, Xavier Garcia Albiol.
Trump i l’Estat de la Grandiositat
L’actual president de Nord-amèrica ha convertit la seva psique en la política exterior d’una superpotència. El narcisisme maligne en Trump es manifesta en una intolerància absoluta a la crítica, que ell interpreta immediatament com una traïció o una persecució paranoica (“caça de bruixes”). Per a un narcisista d’aquest calibre, el món es divideix en aduladors o enemics.
Aquesta pulsió es tradueix en una política de “guanyar a qualsevol preu”, on la veritat és irrellevant i les institucions són simples obstacles per al seu ego. La manca d’empatia es fa evident en el tracte a col·lectius vulnerables, que són utilitzats com a figurants en un teatre de poder on només brilla l’actor principal.
Albiol: El ressò local de l’home fort
Si mirem cap a Badalona, l’analogia amb Xavier García Albiol s’imposa per la via de l’estil i la retòrica. Malgrat les diferències de context, l’actitud de l’alcalde comparteix el mateix nucli messiànic: la idea que ell és l’únic capaç de “netejar” o “salvar” la ciutat. Aquesta visió dicotòmica del món —nosaltres contra ells— és el combustible del narcisisme polític.
Albiol, com Trump, ha construït una marca personal hipertrofiada. Les seves campanyes, sovint personalistes i al marge de les sigles del seu propi partit, reflecteixen aquesta necessitat de protagonisme absolut. El vincle amb el narcisisme maligne apareix quan la gestió política se centra a assenyalar el “diferent” com a font de tots els mals, buscant una satisfacció en el conflicte que alimenta la seva base electoral mentre fragmenta la convivència social.
El perill de la fascinació
El que fa que aquests perfils siguin tan efectius és la seva capacitat de seducció. El narcisista maligne projecta una imatge de força i seguretat que captiva una ciutadania cansada de les formes tradicionals. No obstant això, el preu d’aquesta fascinació és alt: l’erosió de la veritat i la deshumanització de l’adversari.
En definitiva, ja sigui des del Despatx Oval o des de l’Ajuntament de Badalona, aquest estil de lideratge obliga a preguntar-se si es voten solucions polítiques o simplement s’està alimentant el reflex d’uns egos que no tenen prou amb la realitat.
L’Eco Digital: L’altaveu del Narcisista Maligne
Si el narcisista maligne necessita un escenari constant i una validació incondicional, les xarxes socials són el teatre perfecte dissenyat a la seva mida. En el cas de figures com Donald Trump o Xavier García Albiol, plataformes com X (Twitter), Facebook o Instagram no són només canals d’informació, sinó extensions de la seva pròpia psique.
La desintermediació i el control del relat
El narcisista maligne no tolera el filtre dels mitjans de comunicació tradicionals, perquè els periodistes fan preguntes incòmodes i contrasten dades. Les xarxes permeten a Trump i Albiol parlar “directament” al poble, eliminant qualsevol mecanisme de control. Això alimenta la seva grandiositat: es converteixen en la seva pròpia font de veritat absoluta. Quan Trump utilitzava Twitter per acomiadar càrrecs de l’Estat o quan Albiol fa servir les xarxes per assenyalar problemes concrets de Badalona amb una càmera en mà, estan dient: “Només jo puc veure el problema i només jo el puc solucionar”.
L’algoritme de la confrontació
El narcisisme maligne es nodreix del conflicte. L’arquitectura de les xarxes socials premia la polarització i la indignació, precisament les emocions que aquests líders dominen. L’algoritme detecta que un missatge agressiu o un “atac” a un enemic (ja siguin els immigrants, l’oposició o el “Deep State”) genera més interacció. Això crea un bucle de retroalimentació: el líder rep una injecció d’adrenalina digital en forma de likes i comparticions, cosa que el motiva a radicalitzar encara més el seu discurs per mantenir l’atenció.
La creació de “cambres d’eco” paranoiques
Un tret clau del narcisisme maligne és la paranoia: la creença que hi ha un complot permanent contra ells. Les xarxes socials faciliten la creació de comunitats tancades on només circula la informació que confirma la visió del líder. Pels seus seguidors, qualsevol dada que contradigui Albiol o Trump és automàticament etiquetada com a fake news o manipulació. Això permet al líder mantenir una legió de defensors que actuen com un exèrcit digital, atacant qualsevol veu crítica i protegint l’ego del líder de la realitat externa.
La política de l’espectacle i el “Jo” constant
Instagram i TikTok han convertit la política en una exhibició estètica. Albiol n’és un mestre en l’àmbit local: la seva imatge apareix constantment en situacions d’acció, sovint hiperbolitzades. Aquesta sobreexposició del “Jo” satisfà la necessitat narcisista de ser el centre d’atenció permanent. Ja no importa el programa polític o la gestió administrativa complexa; el que importa és el vídeo de 30 segons on el líder apareix com l’heroi de la història.
En conclusió, les xarxes socials han transformat el narcisisme, que abans podia ser una patologia privada o de cercle reduït, en una estratègia electoral d’èxit. El perill és que, en alimentar l’ego d’aquestes figures, les xarxes també erosionen la capacitat de la societat per distingir la realitat de la propaganda personalista.
About The Author
Més històries
La Societat Cultural L’Oliva de Badalona celebra 125 anys d’història i compromís amb la cultura local
Els familiars d’alumnes de Badalona (FABA) alerten del dèficit de manteniment i de la gestió de la matrícula viva a la Diada de l’Educació Pública
La Fira de l’Arrop: quatre dècades de tradició i autogestió veïnal a Dalt la Vila