Bonisme i dolentisme: les dues cares de la politica a Badalona i al món -

Com entendre aquestes actituds extremes i com per què afecten també a la nostra ciutat

El ‘bonisme’ és una actitud que es caracteritza per una posició excessivament conciliadora, amb tendència a evitar conflictes, fins i tot quan podrien ser necessaris per defensar certs principis. És la persona que posa la ‘bondat’ i l’empatia per sobre de tot, fins i tot per damunt d’anàlisis més profundes o de la confrontació amb sistemes de poder injustos. Sovint s’associa amb sectors progressistes, especialment en entorns urbans i educatius, que podrien privilegiar el discurs ètic individual per sobre de l’acció col·lectiva transformadora.

Però, juntament amb el ‘bonisme’, existeix també la seva cara oposada: el ‘dolentisme’. Si haguéssim de buscar un exemple proper, per als lectors de Badalona, figures com Xavier Garcia Albiol podrien encarnar aquesta altra visió, caracteritzada per uns trets molt concrets.

En primer lloc, legitima l’exercici coercitiu i autoritari del poder, presentant-lo com una cosa “necessària”, “realista” o “eficaç”. A més, construeix un discurs en què l’“altre” —opositors, col·lectius dissidents o grups marginals— es converteix en una amenaça que justifica respostes dures. Finalment, deslegitima el diàleg i les concessions, veient-los com a senyals de “feblea” o “ingenuïtat política”.

El filòsof Max Weber va definir l’Estat com el monopoli de la violència legítima. El ‘dolentisme’ seria l’extensió d’aquest monopoli a espais on abans no s’acceptava, com el debat polític o la vida quotidiana. En moments de crisi, aquesta actitud apareix com una estratègia de reafirmació del poder, deixant de costat consensos anteriors.

Com es manifesta el ‘dolentisme’?

Securització: Es presenten certes qüestions socials o polítiques com a “amenaces existencials” que requereixen respostes excepcionals.
Patologització del dissens: Els opositors són etiquetats com a “il·legítims”, “extremistes” o “perillosos”.
Cultura de la duresa: Es valora positivament la fermesa confrontacional, fins i tot per sobre del diàleg, com a mostra de “capacitat de govern”.

Com s’articula políticament?
A través de fórmules ja conegudes, com el populisme autoritari —que glorifica la “mans dura”—, el neoconservadorisme —que justifica polítiques de tolerància zero amb l’excusa d’un “món perillós”—, o la gestió de crisi mitjançant un paternalisme autoritari (“ho fem pel vostre bé, encara que no us agradi”).

Qui dóna suport al ‘dolentisme’ i per què?

Classes mitjanes insegures que perceben amenaçada la seva posició social.
Elits tradicionals en declivi que recórren a aquest discurs per recuperar autoritat.
Sectors que valoren més l’ordre que la llibertat, d’acord amb certes teories de psicologia política.

Quines eines utilitza?

Burocràcies de seguretat: Ampliant aparells policials, judicials o de control amb marcs legals cada vegada més expansius.
Mediació simbòlica: Mitjans de comunicació que normalitzen el llenguatge confrontacional i la deshumanització de l’adversari.

Entendre aquests dos pols —el ‘bonisme’ i el ‘dolentisme’— ens ajuda a analitzar no només la política global, sinó també les dinàmiques locals que afecten Badalona. En un món polaritzat, reconèixer aquestes tendències pot ser el primer pas per buscar un equilibri més just i una convivència més sana a la nostra ciutat.