Els patètics -

En l’actual panorama polític espanyol, sorprèn l’actitud d’algunes figures històriques del PSOE que, tot i militar-hi, han adoptat una postura crítica i destructiva envers el govern progressista liderat per Pedro Sánchez. Entre aquestes veus destaquen Felipe González i Alfonso Guerra, antics dirigents que van marcar una etapa clau en la història del socialisme espanyol, però que avui semblen allunyats dels valors d’esquerra que van defensar en el passat i es troben defensant idees del Partit Popular.

En una entrevista conjunta a Espejo Público (Antena 3), González i Guerra van afirmar que “si no fóssim els creadors del modern PSOE, hauríem estat purgats”. Aquesta declaració, carregada de ressentiment, posa en evidència la seva percepció d’un distanciament ideològic entre la direcció actual del partit i els seus fonaments històrics. Guerra, per la seva banda, va lamentar que “la tragèdia ara és estar d’acord amb el que abans defensava el partit” en referència als pactes amb forces independentistes i a la deriva que, segons ell, ha perdut la vocació majoritària del PSOE.

Altres, com Jordi Sevilla, exministre socialista, ha acusat el partit de “convertir-se en un club de fans de Sánchez” i “d’abraçar el populisme”.

Aquestes crítiques no són merament anecdòtiques. El seu impacte es va fer evident en el recent homenatge a Javier Lambán, exlíder del PSOE a Aragó, on González i Guerra van presidir un acte alternatiu després que la direcció del partit rebutgés fer-ne un reconeixement oficial. Aquest gest va ser interpretat com una plantada de cara a Pedro Sánchez i va evidenciar la fractura entre l’ala històrica del partit i l’actual lideratge.

Questionen les polítiques socials

La perplexitat que genera aquesta actitud rau en el fet que aquestes figures, que van contribuir decisivament a la consolidació del PSOE com a força de govern, ara qüestionen públicament les decisions d’un executiu que ha impulsat polítiques socials com la reforma laboral, l’augment del salari mínim o la llei d’habitatge. Les seves crítiques, sovint amplificades pels mitjans més reaccionaris i conservadors, contribueixen a erosionar la cohesió interna del partit i a alimentar el relat de l’oposició.

És necessari i legítim que hi hagi debat dins d’una formació política, però quan les discrepàncies es manifesten de manera pública i reiterada, especialment per part de figures amb gran pes simbòlic, el risc és que es desdibuixi el projecte col·lectiu. En lloc de reforçar la pluralitat, aquestes intervencions poden ser percebudes com una desautorització del lideratge actual i una invitació a la divisió.

Aquestes declaracions han estat rebudes amb suport per part d’un sector crític que explora la creació d’una corrent interna formal dins del PSOE, amb l’objectiu de recuperar una suposada “puresa ideològica” que, segons ells, s’ha perdut.

Tanmateix, les dades mostren una realitat molt diferent. Així el baròmetre del CIS de setembre de 2025 situa el PSOE com el partit més votat amb un 32,7% d’intenció de vot, nou punts per sobre del PP. Això indica que, malgrat les crítiques internes i els escàndols puntuals com el cas Koldo, el suport ciutadà al projecte progressista es manté sòlid.

A més, aquestes veus crítiques passen per alt els avenços socials impulsats pel govern, com ara l’esmentada reforma laboral, l’augment del salari mínim interprofessional, l’increment de les pensions o les polítiques de transició ecològica. Ignorar aquests assoliments pot respondre més a estratègies personals o a posicionaments de poder dins del partit que no pas a una anàlisi objectiva de la gestió política.

En definitiva, les crítiques internes són legítimes i poden enriquir el debat democràtic, però quan es fan des d’una posició destructiva i sense reconèixer els èxits col·lectius, poden esdevenir un fre per a l’acció transformadora de l’esquerra. És necessari recordar que la lleialtat als valors progressistes no implica uniformitat, però tampoc hauria de derivar en una erosió constant del projecte comú.