Qui és l’adversari?

Vivim temps convulsos, però ja no sorprenen ningú. L’angoixa s’ha normalitzat i les veus que vaticinen la fi del món —o, com a mínim, d’un món basat en valors de justícia i igualtat— ressonen amb insistència. Les forces més retrògrades i autoritàries semblen haver-se coordinat per debilitar els fonaments de la democràcia i l’estat del benestar. Mentrestant, les forces progressistes es mostren cada cop més dividides i enfrontades.

Dia rere dia, organitzacions hereves de la nostàlgia dictatorial —amb discursos apocalíptics i estratègies basades en la por— justifiquen l’augment desmesurat de la despesa militar, mentre exigeixen sacrificis a una ciutadania cada cop més empobrida. Ens diuen que la guerra és inevitable, que cal renunciar a conquestes socials assolides després de dècades de lluita. Com si la pau, la cultura, la solidaritat i el dret a viure amb dignitat fossin luxes prescindibles.

Aquest escenari no és casual. És el retorn planificat de poders antics que mai van acceptar l’equilibri social ni la redistribució de la riquesa. Ara, més envalentits que mai, imposen les seves prioritats: beneficis per a uns pocs, submissió per a la resta.

Volen fer-nos creure que reclamar drets és ingenu, que la igualtat és una utopia caduca i que la llibertat s’exerceix només a través del consum.

Hi ha moments polítics en què no només compta qui crida més fort, sinó qui aconsegueix imposar el relat que explica la realitat. El relat dominant d’avui deslegitima la protesta, criminalitza la dissidència i presenta com a inevitable la regressió de drets.

El perill real no és només el contingut d’aquest relat reaccionari, sinó la seva acceptació silenciosa i ritualitzada, com si fos una veritat natural, i la incapacitat de les forces progressistes de combatre’l amb claredat i contundència.

Una de les febleses més grans de l’espai progressista és no identificar l’adversari. Massa sovint, les energies es dilueixen en disputes internes, en una obsessió pel matís que converteix aliats en sospitosos, i en batalles fratricides que afebleixen l’acció col·lectiva. Quan el debat s’enfoca en la puresa ideològica en comptes d’una estratègia comuna, el resultat és la desmobilització. L’adversari ja no és qui retalla llibertats, privatitza serveis públics o imposa autoritarisme, sinó el company que discrepa en l’ordre de prioritats.

Miopia estratègica letal

Aquesta miopia estratègica és letal. No només afecta les opcions polítiques concretes, sinó que posa en perill el projecte progressista com a motor de transformació social. En ple retrocés global de drets civils i socials, no identificar qui promou aquest replegament és una forma de complicitat. No per voluntat, sinó per negligència o per por de perdre una suposada superioritat moral.

Cal recuperar una mirada més àmplia, menys sectària, que entengui la urgència del moment. No es tracta de renunciar als principis, sinó de construir majories des de la diversitat, amb intel·ligència estratègica i capacitat per articular fronts comuns.

El temps dels debats narcisistes ha de donar pas a una acció decidida, ambiciosa i radicalment democràtica. Perquè si no ho fem, el futur passarà factura. I no serà el relat qui perdi, sinó la realitat concreta de milions de persones.

Les forces progressistes tenen avui una responsabilitat històrica: unir esforços davant l’auge de moviments reaccionaris que, sota una aparença democràtica, pretenen reinstaurar antigues estructures autoritàries. Aquesta unitat ha de ser estratègica, sí, però també arrelada en valors comuns: drets humans, justícia social, igualtat i llibertat d’expressió.

L’adversari, tot i que no porta uniforme, compta amb aliats poderosos: mitjans de comunicació, poders econòmics opacs i estructures burocràtiques heretades de la dictadura. Disposen d’instruments per manipular l’opinió pública, criminalitzar la dissidència i disfressar interessos elitistes com si fossin voluntat col·lectiva. A més, difonen relats simplistes que apel·len a la por, al ressentiment i a la nostàlgia d’un passat idealitzat.

Per això cal desemmascarar les estratègies de desinformació i plantar cara amb rigor, ètica i empatia. La lluita progressista no és només resistència, sinó proposta i acció transformadora. No n’hi ha prou amb indignar-se: cal construir una alternativa creïble, valenta i radicalment democràtica.

Ara més que mai, alçar la veu i recuperar el pensament crític és imprescindible. Però, sobretot, cal tornar a creure que un altre futur no només és possible, sinó urgent.

---