Badalona Comunicació: 25 anys d’informació exemplar sota l’ombra allargada de la política

L’única explicació per no equiparar els salaris dels treballadors sembla ser ideològica o psicològica

Badalona Comunicació és un pilar clau de la ciutat. Durant vint-i-cinc anys, ha informat amb imparcialitat, sense que ningú pugui acusar-los de discriminació en les seves cobertures.

Després de llargues negociacions infructuoses amb l’Ajuntament, els treballadors han expressat el seu malestar al carrer, amb pancartes i el suport d’altres empleats municipals i molts ciutadans. Demanen l’equiparació de les seves condicions salarials i laborals amb les d’organismes similars de municipis comparables a Badalona. Denuncien que l’administració local els dóna excuses i al·lega que les seves demandes no són legalment viables.

Paradoxalment, l’Ajuntament, amb superàvit i majoria absoluta, té el camí lliure per atendre aquestes reivindicacions. La decisió només depèn de la voluntat política del govern.

La relació de l’alcalde Xavier Garcia Albiol amb Badalona Comunicació ha estat conflictiva. El 2012, el seu govern va plantejar una retallada dràstica, reduint el pressupost a la meitat i la plantilla de 66 a 20 treballadors. Mercè Roura, presidenta del comitè d’empresa, va defensar que mantenir els mitjans locals costava només un euro per ciutadà. Finalment, un acord entre CiU i el PP va suavitzar la retallada, garantint 45 llocs de treball, tot i que l’oposició d’esquerres advertia que això comprometia la qualitat del servei.

La recent majoria absoluta d’Albiol semblava obrir un nou escenari. La sortida discreta de Josep Viñeta, conseller delegat de Badalona Comunicació, i la seva substitució per Xavier Casanovas, exdirector d’Onda Cero Catalunya, va aixecar sospites. A més, el consell d’administració va aprovar gravar el programa ‘OpinaCat’ als estudis de Badalona, amb una subvenció de 98.000 euros públics a una productora privada dirigida pel periodista i capellà, Carlos Fuentes. El govern defensa que això augmenta la visibilitat de la televisió local, però molts hi veuen un intent d’Albiol de controlar els mitjans públics, com ja hauria intentat el 2012.

En conclusió, amb fons disponibles i un servei de qualitat reconegut, l’única explicació per no equiparar els salaris dels treballadors sembla ser ideològica o psicològica: o bé es busca castigar una plantilla percebuda com a poc afí al gran timoner del ‘badalonisme’, o bé es vol aplicar l’autoritarisme als treballadors, una mena de ‘que sàpiguen qui mana aquí’.