Temps d'estupidesa -

Que vivim temps d’estupidesa és obvi. No és una exageració retòrica, sinó la constatació d’un clima polític degradat, on la irresponsabilitat, la mentida i el disbarat han deixat de ser excepcions per convertir-se en estratègia. Si no fos així, seria difícil d’entendre -i encara més de justificar- allò que passa a Espanya. I si no aturem aquesta deriva, el país caminarà directament cap a formes de feixisme polític que la història ja ens ha ensenyat massa bé.

El que està succeint no és casual, ja que dirigents del PP i de Vox han decidit fer del llenguatge una arma de destrucció política. I no és només el que diuen, sinó com ho diuen i per què ho diuen. Cada frase incendiària té una funció: desestabilitzar, polaritzar i erosionar la confiança en les institucions.

La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, ha convertit la hipèrbole, la mentida i l’insult en estil polític. Vox, per la seva banda, ha institucionalitzat el negacionisme com a identitat, ja que neguen el canvi climàtic, neguen la violència masclista, neguen la legitimitat del Govern i neguen fins i tot la realitat quan no encaixa en el seu relat. Aquesta perversió del llenguatge no és banal, sinó profundament política i profundament perillosa.

Culpar el govern dels incendis

Culpar el Govern progressista fins i tot dels incendis forestals -com fa el líder de Vox- no és només una barrabassada, sinó una operació calculada per desviar l’atenció del que realment passa: els incendis són conseqüència directa del canvi climàtic, un fenomen que la dreta i l’extrema dreta neguen amb obstinació. Ayuso ha arribat a afirmar que les onades de calor són “com les de tota la vida”, que les alertes climàtiques són “alarmisme” i que les polítiques ambientals són “comunisme”. No és excentricitat, sinó una manera de desautoritzar la ciència, ridiculitzar les evidències i sembrar dubtes entre la ciutadania.

Amb la violència masclista, Vox fa exactament el mateix. Quan diuen que és “propaganda feminista”, quan equiparen totes les violències per diluir la específica contra les dones, envien un missatge devastador: que les víctimes no importen, que els agressors no existeixen i que el problema és inventat. Convertir una tragèdia social en una batalla ideològica és una forma de violència política.

Però el problema no és només el que diuen aquests dirigents del PP i VOX. El problema és que hi ha molta gent que se’ls creu, ho compra i ho repeteix. Quan un dirigent polític amb altaveu mediàtic diu un disbarat, no fa humor, sinó que construeix realitat, modela percepcions i genera marcs mentals que després es converteixen en actituds, comportaments i vots. La mentida repetida es transforma en veritat percebuda. I la veritat percebuda es transforma en opinió política.

Això fa tan perillosa la perversió del llenguatge, ja que no és només retòrica, és poder. La democràcia no es destrueix només amb cops d’estat o decrets autoritaris. També es destrueix amb la degradació sistemàtica del debat públic, amb la substitució dels fets per consignes, amb la normalització de la mentida i amb la demonització constant del Govern legítim.

Quan Ayuso, dirigents del PP o Vox afirmen que Espanya està “al caire del col·lapse”, que el Govern és “il·legítim”, que “tot va malament per culpa de Sánchez”, no fan oposició, sinó que erosionen la confiança en les institucions. I quan la confiança cau, la democràcia tremola.

El feixisme comença amb paraules

La història és clara: el feixisme no comença amb uniformes ni desfilades. Comença amb paraules. Amb discursos que divideixen, que inventen conspiracions grotesques, que ridiculitzen les evidències científiques, que criminalitzen col·lectius, que neguen drets fonamentals i que presenten el Govern legítim com una amenaça existencial. Aquest és el manual. I a Espanya fa anys que s’aplica amb una naturalitat inquietant. El que abans era impensable, avui és titular. El que abans era marginal, avui és estratègia. Negar-ho seria una altra forma d’estupidesa política.

Per això cal dir-ho clar: la irresponsabilitat lingüística, les mentides i els disbarats dels dirigents del PP i de Vox constitueixen un atac directe contra la democràcia i quan un dirigent converteix la mentida en instrument, el llenguatge en arma i l’odi en combustible, no fa oposició, sinó que fa desestabilització.

El feixisme del segle XXI no necessita uniformes. Necessita altaveus. Necessita tertúlies que amplifiquin el disbarat. Necessita que la mentida circuli fins que sembli veritat. I aquí rau el perill, ja que quan la mentida es fa estratègia, la democràcia es posa en perill. No perquè sigui fràgil, sinó perquè la confiança pública -el seu fonament- es deteriora.

Quan el discurs encén el país, quan s’alimenta la polarització, quan es normalitza l’odi, el silenci també crema. Callar no és neutralitat: és complicitat. Assenyalar els responsables no és una opció; és una obligació democràtica. Perquè el feixisme no apareix de cop, sinó es construeix. I es construeix, sobretot, amb paraules.

La defensa de la democràcia comença aquí: en la batalla pel llenguatge, per la veritat i per la responsabilitat pública. I aquesta batalla no es pot perdre.