El 'fatxerio' desvergonyit i desacomplexat -

Hi ha moments en què una societat fa un pas enrere sense adonar-se’n. No és un retrocés sobtat, sinó un degoteig constant de gestos, discursos i complicitats que, sumats, acaben normalitzant allò que abans era impensable.

Això és exactament el que ha passat amb el fatxerio, que en pocs anys ha passat de la marginalitat a la desimboltura, de la vergonya a la impunitat, de la caverna a la llum pública.

El punt d’inflexió no va ser casual. Quan José María Aznar, expresident del Govern, va deixar anar aquella frase —“el que pugui fer, que faci”— no només va exhibir arrogància política, sinó que va enviar un missatge claríssim als sectors més reaccionaris del país: “teniu permís”. I ells ho van entendre perfectament.

Des d’aleshores, el fatxerio ha anat perdent complexos, i avui es mostra més visible, més agressiu i més protegit que mai.

Actuar sense conseqüències

El fatxerio no ha crescut perquè tingui més suport social, sinó perquè ha descobert que pot actuar sense conseqüències. Quan un grup percep que té cobertura mediàtica, protecció judicial i complicitat política, deixa de dissimular. I això és exactament el que ha passat.

Avui, insults, amenaces, agressions i discursos d’odi circulen amb una naturalitat inquietant. El que abans era motiu de rebuig social, ara es presenta com a “opinió legítima”. El que abans era un extremisme marginal, ara es disfressa de “sentit comú”.

Aquesta impunitat no és espontània, sinó construïda, ja que una part de la premsa —la que es proclama “seriosa” mentre actua com a altaveu de l’odi— ha estat decisiva.

Mitjans que haurien de vetllar per la veracitat i la convivència han convertit en tertulians habituals individus que difonen mentides, que criminalitzen col·lectius sencers i que erosionen la democràcia amb un somriure autosuficient.

Discursos d’odi

Quan un periodista presenta un discurs d’odi com si fos una opinió més, està fent una cosa molt greu: normalitza l’inacceptable. I quan això passa cada dia, el fatxerio deixa de sentir-se marginal i passa a creure’s majoritari.

Tampoc es pot ignorar el paper d’una part del poder judicial. Quan determinats jutges actuen amb una doble vara de mesurar, quan s’arxiven agressions feixistes però es persegueixen protestes socials, quan s’etiqueta com a “delicte” el que és dissidència i com a “llibertat d’expressió” el que és odi, el missatge és devastador: hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona.

Aquesta asimetria alimenta la sensació que el fatxerio pot fer el que vulgui. I quan un grup se sap protegit, es torna més temerari.

El pas definitiu arriba quan partits de dreta —no només l’extrema dreta— assumeixen el seu llenguatge, els seus marcs i les seves obsessions. Quan repeteixen els seus eslògans. Quan els utilitzen per desgastar governs. Quan pacten amb ells per mantenir el poder. Quan això passa, el fatxerio rep el missatge que més desitja: “sou útils”.

I quan un extremisme esdevé útil, deixa de ser extremisme per convertir-se en eina política.

A partir d’aquí, el cercle es tanca: la premsa els amplifica, la judicatura els protegeix, la dreta els blanqueja i ells s’envalenteixen.

Ecosistema d’agressions

El que veiem avui és la conseqüència directa d’aquest ecosistema: agressions que abans no s’haurien atrevit a fer; manifestacions que abans haurien estat rebutjades; discursos que abans haurien provocat escàndol; i provocacions que abans haurien estat sancionades.

Tot això passa perquè se senten protegits. Perquè saben que, passi el que passi, algú els justificarà, els excusarà o els convertirà en víctimes.

Ara bé, el fatxerio pot cridar molt, però no pot substituir la majoria social que defensa la democràcia, els drets i la convivència, ja que la seva força no ve del carrer, sinó dels despatxos. No ve de la ciutadania, sinó dels altaveus. No ve de la raó, sinó de la impunitat.

I aquesta impunitat pot trontollar quan la societat diu prou, quan els barris s’organitzen, quan els moviments socials es planten, quan la gent deixa clar que la convivència no és negociable.

Per això, la batalla central és aquesta: no normalitzar el que és perillós; no acceptar el seu llenguatge; no repetir els seus marcs; no confondre llibertat d’expressió amb barra lliure per a l’odi; i no permetre que el soroll substitueixi la democràcia.

El fatxerio s’ha desacomplexat, sí. Però la societat democràtica també pot fer-ho i desacomplexar-se en la defensa dels drets, de la convivència i de la dignitat.

Això és el que realment els fa por.