Per les bones o per les males -

Hi ha qui diu -i som molts els qui hi coincidim- que el president dels Estats Units es comporta com si fos l’amo del món, un dirigent convençut que la força, la pressió i la intimidació formen part del repertori legítim per imposar la seva voluntat. Per a aquestes veus, el seu estil -per a molts percebut com egòlatra, narcisista i profundament autoritari- neix d’una idea tan antiga com perillosa: la creença que qualsevol territori amb recursos valuosos és, per definició, un espai disponible per ser manipulat, condicionat o directament sotmès, “per les bones o per les males”.

Aquesta manera d’entendre el poder no només revela una visió simplista de les relacions internacionals, sinó també una profunda desconfiança envers la diplomàcia, la cooperació i el respecte mutu entre pobles. En el seu univers mental, el món es divideix entre els qui obeeixen i els qui cal doblegar; entre els aliats útils i els adversaris que cal neutralitzar. I és precisament aquesta lògica, tan primària com efectiva, la que alimenta tensions, erosiona confiances i converteix cada desacord en un pols d’orgull personal.

El resultat és un escenari global més fràgil, on les paraules pesen menys que les amenaces i on la política exterior esdevé un tauler de joc regit per impulsos i interessos immediats. Una manera d’exercir el poder que, lluny de garantir estabilitat, obre la porta a nous conflictes i a una deshumanització progressiva de les nacions que no s’ajusten als seus designis.

Diversos analistes denuncien que, darrere de cada moviment geopolític, hi ha una mateixa lògica: l’apropiació de riqueses alienes. S’assenyala que, després d’anys d’intervencions i ingerències a l’Amèrica Llatina, el govern nord-americà continua projectant la seva ombra sobre països com Veneçuela, on ha segrestat al president Nicolás Maduro i la seva dona, Cuba o altres nacions sud-americanes, sempre sota el pretext de la seguretat o la defensa de la democràcia, però, en realitat, amb l’olor persistent del petroli i dels recursos naturals al rerefons.

Ara, l’atenció s’ha desplaçat cap al nord. Groenlàndia -un territori immens amb només uns 56.000 habitants i una riquesa mineral i estratègica enorme- torna a aparèixer en el radar, tot i pertànyer a Dinamarca que és membre de l’OTAN.

Crida l’atenció que els Estats Units hi mantinguin una base militar que, segons diverses estimacions, podria arribar a allotjar milers de soldats. L’argument oficial és evitar que potències com la Xina o Rússia hi guanyin influència. Però molts interpreten aquest discurs com una excusa per reforçar el control sobre un territori clau en la futura economia de l’Àrtic.

Europa perplexa

A Europa, la perplexitat és majúscula. Mentre alguns analistes alerten d’acords tàcits o aproximacions geopolítiques entre Washington i Moscou que podrien afectar el futur d’Ucraïna, els governs europeus semblen instal·lats en una passivitat, millor submissió o vassallatge, desconcertant.

Davant d’un escenari global cada vegada més tens, la Unió Europea es mostra incapaç de reaccionar amb la fermesa que la situació exigiria. La sensació general és que el vell continent observa, calla i espera, com si la tempesta no anés amb ell.

Mentrestant, els Estats Units continuen projectant força militar en múltiples direccions. Diverses fonts apunten que el govern nord-americà manté la mirada posada en l’Iran, un altre país amb enormes reserves de petroli i una posició estratègica clau. Tot plegat alimenta la percepció que l’ambició geopolítica nord-americana no té límits i que la lògica del “primer nosaltres” s’ha convertit en una doctrina global.

El més sorprenent, però, no és només l’audàcia i la irresponsabilitat d’aquestes maniobres, sinó el silenci europeu. Un silenci que pesa, que incomoda i que, per a molts, equival a una renúncia. Renúncia a defensar principis, renúncia a plantar cara, renúncia a actuar com un actor global amb dignitat pròpia. I mentre Europa dubta, el món es reconfigura a una velocitat vertiginosa.

Tanmateix, molts ciutadans nord-americans ja expressen cansament i preocupació davant d’aquesta escalada permanent. Però a l’altra banda de l’Atlàntic, la inacció europea és encara més inquietant i preocupant. Perquè, si els governs del continent no reaccionen ara, quan ho faran? I si no és per defensar els seus valors, els seus aliats i la seva pròpia autonomia, per què serveix aleshores la seva veu en el món.