Cada dia més indignació

Cada dia és més evident que creixen la indignació, la ràbia i les protestes per tot el que està passant al territori palestí.

Un bon amic, tan indignat com la immensa majoria de la humanitat i de nombroses organitzacions internacionals, m’envia un comentari breu però punyent. El transcric no només com a mostra d’impotència i frustració, sinó com a crit desesperat davant la barbàrie que presenciem des de la comoditat de les nostres llars.

Les imatges que ens arriben —criatures assassinades, hospitals arrasats, edificis reduïts a runes— són insuportables. Les entranyes es remouen, el cor s’encongeix. I tot això, perpetrat per l’exèrcit d’un govern que actua amb impunitat, amb el suport de l’Emperador del món i la submissió còmplice dels governs europeus, encapçalat per un líder que, sense cap dubte, podem qualificar de genocida.

Realment, podem continuar impassibles davant tanta injustícia?

El text que m’ha enviat diu:

“Cada dia em pregunto com pot haver-hi gent que justifica l’extermini televisat d’un poble. Incloent-hi tots els seus ciutadans: nens, dones, gent gran, innocents. Són els mateixos que donaven suport als nazis en el seu programa d’exterminació de jueus, gitanos, eslaus. Són els mateixos que admiren l’habilitat de matar que tenien els nazis i que ara té l’estat sionista.
Mentre els mitjans ens informen de l’estat d’ànim de l’emperador (ara enfadat, ara content), continuen subministrant les bombes que destrossen tota estructura que encara queda en peu a Palestina. Terroristes des de l’inici, han fixat el punt de partida en el fatídic 7 d’octubre.
Només alguns recordarem alguns noms. O els assassinats quotidians dels colons que s’imposen a Cisjordània. Quina pena, quin fàstic de desmemòria i de passivitat. Quin horror dels qui ho justifiquen. Maledicció eterna per a ells.”

Aquest clam no és únic. És compartit per milions de persones arreu del món que no entenen com la comunitat internacional pot mirar cap a una altra banda. Com pot ser que, en ple segle XXI, amb tota la informació al nostre abast, amb testimonis, amb proves, amb infants morint en directe, encara hi hagi qui justifiqui, relativitzi o silenciï aquest genocidi?

En temps convulsos, quan el món s’enfronta a crisis humanitàries de gran abast, esperem dels nostres representants públics una resposta a l’altura de la dignitat humana.

Tanmateix, les declaracions i actituds de l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, i de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, han generat un profund dolor i inquietud entre molts ciutadans. La pregunta que plana sobre les seves intervencions és inevitable: no tenen una mica d’humanitat?

Negar o minimitzar el sofriment del poble palestí davant els bombardejos i la destrucció sistemàtica de Gaza no és només una posició política; és una fallida moral. Quan líders institucionals es neguen a reconèixer el patiment de milers de civils —nens, dones, ancians— estan renunciant a la part més essencial de la seva responsabilitat: la defensa dels drets humans.

Aquesta manca d’empatia no és nova. Tant Ayuso com Almeida han demostrat en diverses ocasions una tendència a prioritzar interessos ideològics per sobre de la solidaritat. En lloc de condemnar la violència, han preferit posicionar-se al costat dels poderosos, ignorant les veus internacionals que alerten sobre possibles crims de guerra. Aquesta actitud no només els aïlla políticament, sinó que els allunya de la ciutadania que clama per justícia i pau.

La humanitat no és una opció ni un luxe. És una exigència que hauria de guiar cada decisió, cada declaració, cada gest públic. Quan els nostres representants perden de vista aquesta brúixola moral, la democràcia s’empobreix i la societat es ressent.

Per això, cal alçar la veu. Cal exigir que la humanitat torni a ser el centre de la política. Perquè sense ella, cap projecte de convivència és possible.

La memòria històrica ens hauria d’haver vacunat contra l’horror. Però sembla que la desmemòria és més còmoda. Sabra i Xatila, Deir Yassin, Jenin… noms que haurien de ressonar amb força en la consciència col·lectiva. Però no. Són oblidats, esborrats, ignorats. I mentre això passa, es construeix un relat oficial que criminalitza les víctimes i glorifica els botxins.

És intolerable que es parli de construir un ressort a Gaza per a persones acabalades en territoris arrasats per bombes. És obscè pretendre que l’extermini és una resposta legítima. I és insultant equiparar la resistència d’un poble amb el terrorisme, mentre s’amaga la violència estructural, el setge, l’ocupació, la humiliació diària.

No, no podem callar. No podem ser còmplices amb el nostre silenci. No podem permetre que la història es repeteixi amb nous noms però amb la mateixa sang.

La indignació ha de transformar-se en acció, en denúncia, en solidaritat. Perquè si no ho fem, si no alcem la veu, serem part del problema. I la maledicció eterna no serà només per als qui justifiquen, sinó també per als qui callen.