Els somnis comencen a la pista

Com cada tarda d’estiu, preparo la motxilla: una pilota, una samarreta de recanvi, una petita tovallola, aigua, alguna galeta i esprai per les picadures de mosquit. A dos quarts de sis ja sóc a la pista que he triat per fer uns tirs, i si tinc sort, jugar un partit amb algú tan boig com jo, que ha escollit aquesta aventura per passar una bona estona.

És desolador veure l’estat de moltes cistelles, però la meva passió és desconnectar del món actual i endinsar-me en el meu planeta, on imagino una pista de bàsquet com les de Belgrad, Zagreb o Liubliana, amb paviments plens de colors, que no rellisquen, i cistelles que et conviden a encistellar.

No vull ser exquisit ni tenir la pell fina. Recordo quan era petit, les places de les piràmides, de la regalèssia o el Ruyra, on suplicaves no caure per no acabar amb els genolls sagnants. Les anelles eren tortes i sovint no hi havia xarxa. Però avui les coses han canviat, i vull pensar que tot millora.

Som a Badalona, i comença a arribar gent. Et miren com llences, com botes, i per descomptat, el teu outfit: si la samarreta és d’un equip conegut, si les vambes són bones, si la pilota és la nova d’aquest any. Jo, com tu, faig el mateix. A primera vista vols saber qui serà el teu adversari o el teu company.

És bàsquet als carrers, i de seguida ja estàs jugant. Potser un dos contra dos, un tres contra tres, i fas rei de la pista. Aguantes el que pots, el jovent és més ràpid, més àgil i no es cansa mai. Al cap d’una estona, sembla que ens coneixem de sempre. Ens uneix un esperit, una forma de vida que es diu bàsquet. Intercanvies opinions i potser ja quedes per demà, a la mateixa hora i al mateix lloc, o en un altre barri amb cistelles.

Te’n vas a casa suat, cansat, però amb alegria. Aquesta sensació encara t’envaeix. Respires content i, mentre camines cap a casa, li vas donant voltes al cap: si podies haver llençat en aquella jugada, si l’hauries d’haver passat en una altra. Hagi estat victòria o derrota, el pensament és el mateix.

Per sort, i de moment, jugar a bàsquet als carrers de Badalona és com un somni: gratuït. I com tot bon somni, així ho hem de recordar. Potser, en un futur no molt llunyà, podré seure en un banc davant d’una cistella i dir-me:

“En aquest lloc van començar els somnis.”

José Hita és membre del col·lectiu ‘Juguem a bàsquet’